“No he sigut ‘indepe’ tota la vida, he evolucionat igual que tanta gent”

BarcelonaTé l’aire d’una comissària danesa de la Unió Europea i un currículum de ministra d’Economia: és llicenciada a la Pompeu Fabra sota la guia d’Andreu Mas-Colell, doctorada a Harvard i professora de creixement econòmic a la Universitat de Bocconi, a Milà. Mas-Colell la porta al departament d’Economia el 2011, la fa directora general de Tributs i, més endavant, secretària d’Hisenda. I allà, Elsa Artadi impulsa la Grossa de Nadal, que salva la Loteria de Catalunya, que estava a punt de tancar. L’acompanyem en taxi cap al míting central de Junts per Catalunya, al Pavelló Olímpic de la Vall d’Hebron, situat just al davant de l’hospital.

Artadi sap que té un somriure imbatible, darrere el qual dissimula que encara ha de treballar més per aprovar amb nota l’assignatura dels mítings: “A sobre soc molt patidora, i m’ho he escrit per estar segura que parlaré els tres minuts que tinc”. Ho comenta mentre repassa unes fitxes de cartró sobre les quals ha enganxat els fulls que s’ha escrit just abans de venir des de casa, a Sarrià-Sant Gervasi.

Tot just fa un mes que la seva vida va fer un altre triple salt: “Pujava a veure el president a Brussel·les el 13 de novembre, amb dues persones més del seu equip més personal del Palau, Josep Rius i Jaume Clotet [Artadi era directora general de Coordinació Interdepartamental del Govern]. I allà, a primera hora del matí, després de fer un cafè, Puigdemont ens explica això de la llista de de Junts per Catalunya, que ho ha parlat amb Mas, i que tira endavant”. I quan va trigar a dir-li que sí? “Bé, és que ell ho va donar per fet... i ja està”. I ja està, número 10 per Barcelona.

Artadi puntualitza que no ha militat mai a Convergència i que fa uns mesos va deixar el carnet del PDECat. “Si haguessin sigut llistes de partits jo no hauria anat a cap llista. Però hi vaig perquè el moment és molt greu i em va semblar que era el meu moment de comprometre’m. L’única raó per la qual em presento és perquè el president ha de tornar al Palau amb el seu govern”.

No ha sigut independentista tota la vida: “He fet l’evolució que ha fet tanta gent en aquesta societat. Tampoc em semblava que fos una idea esbojarrada, però creia que es podien canviar les coses, i fins al 2010 es van anar canviant, però a partir de la sentència, el 2010, vaig començar a veure que no. Feia 10 anys que vivia fora de Catalunya i la manifestació de la sentència va ser la primera a la qual vaig anar en molt de temps”.

Al Pavelló de la Vall d’Hebron hi ha molta emoció quan Jordi Sànchez parla en una gravació telefònica des de la presó, en la qual es nota que parla de pressa per evitar que se li acabin els cinc minuts que donen als presos per trucar i que corona amb el vers de Maragall al Cant de la Senyera : “Llum als ulls i força al braç”.

Quan la Pilar Calvo, que fa de presentadora juntament amb Joan Lluís Bozzo, crida el nom d’Elsa Artadi, la candidata camina per la platea aixecant els braços amb eufòria. Seu entre Joan Rigol i Jordi Turull, i queda just darrere del faristol, de manera que la càmera que dona el general del circuit tancat la té en quadre molt sovint, i queda clar que la càmera l’estima.

Els tres minuts passen de pressa, però hi ha temps per esmentar alguns papus: el Castor, l’Íbex-35 (qui ho havia de dir, professora) i els fiscals que afinen. També explica que estan en un triple empat (sense esmentar amb qui), però la clau perquè Rajoy entengui que ell no treu i posa el president de la Generalitat és que els catalans tornin a posar-hi Puigdemont.

Anant cap al míting li pregunto si estic davant de la presidenta si Puigdemont no pogués ser investit. “No, naturalment que no”. Però a Brussel·les va viure una bogeria de selfies. “No m’havia passat mai a la vida”.

ELS DETALLS

Data

15-12-2017

Ubicació

PALAU OLÍMPIC DE LA VALL D’HEBRON

Aforament

2.500 PERSONES

La frase

“QUI VULGUI QUE TORNI EL PRESIDENT, QUE VOTI EL PRESIDENT”