No són sis mil milions
Catedràtic de la UPFEl vicepresident i conseller d’Economia i Hisenda ha declarat que l’Estat deu a la Generalitat de Catalunya sis mil milions d’euros en concepte de compromisos incomplerts: impagaments de la disposició addicional tercera de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya, aportació al finançament del desplegament dels Mossos des del 2010 i aportacions pendents al que es coneix com la llei de la dependència.
L’Estat deu molt més a la Generalitat. Val la pena fixar-se en el raonament que fa la Generalitat Valenciana partint de la feina feta per dues comissions d’experts de les Corts Valencianes (a l’època del PP i a l’època actual), diversos estudis encarregats i el vot particular del seu representant a la comissió d’experts per a la revisió del model de finançament autonòmic. Expliquen que l’any 2009, quan va començar el model de finançament vigent actualment i just abans que la crisi arribés a totes les finances públiques, la Generalitat Valenciana era una de les comunitats autònomes més maltractades en els recursos disponibles per fer front a la despesa obligada –la que es considera de serveis públics fonamentals–. Afirmen que la despesa no es podia reduir més. En canvi, va haver de baixar i molt perquè l’Estat els va retallar el finançament. Insisteixen que aquesta va ser una decisió política, atès que l’Estat va incrementar la seva despesa, però va reduir la de les comunitats autònomes. Res que no sapiguem, però dit per altres veus, amb una gran transversalitat política.
A partir d’aquesta constatació, calculen els recursos que haurien d’haver rebut per mantenir constant la provisió de serveis públics fonamentals. Els anomenen “insuficiència de recursos del model”. Per simplificar en diré 'subfinançament'. Per donar més fonament a la seva queixa, generalitzen el càlcul a totes les comunitats autònomes de règim comú, i obtenen una conclusió espectacular: tot el nou endeutament de les comunitats entre el 2009 i el 2016 és pràcticament idèntic (de fet, una mica inferior) al subfinançament. Aquell puja a 174.000 M€ i aquest a prop de 177.000 M€. El gruix del nou endeutament l’ha acabat proporcionant l’Estat, i l’Estat l’ha obtingut, en gran mesura, del Banc Central Europeu. Els valencians poden anar més enllà i afirmar que la seva Generalitat només s’ha endeutat en 28.550 M€, mentre que el seu subfinançament va ser de 32.219 M€. O sigui, que la cancel·lació del deute està àmpliament justificada. L’Estat no els va voler finançar pressupostàriament, però els va prestar recursos, sempre sota un control molt més gran que el que hi havia abans.
Quina és la situació de la Generalitat de Catalunya segons aquests càlculs (que són, repeteixo, transversals a tot l’arc parlamentari valencià)? El nou endeutament del 2009 al 2016 va ser de 49.457 M€, mentre que el subfinançament va ser de 37.663 M€. Podem preguntar-nos si el procediment de càlcul valencià no subestima el subfinançament català i, en general, el de les comunitats autònomes amb més recursos –gairebé totes–. Seria un càlcul que valdria la pena perquè el subfinançament pujaria si la base de partida fos la despesa típica de cada comunitat i no la de la Comunitat Valenciana, i si s’ajustés per paritat de poder adquisitiu, per posar dues objeccions immediates. En qualsevol cas, parlem d'ordres de magnitud diferents. No de sis mil milions sinó de més de 37.663 milions, a més dels sis mil milions.
A diferència d’altres comunitats autònomes –no de la valenciana–, la catalana, a més, pateix un fort dèficit fiscal. Com s’ha dit tantes vegades al llarg de la crisi, els diners que el govern central ens prestava eren ben nostres. Encara que només disposem de dades fins al 2014, si suposem que les dades dels dèficits fiscals neutralitzats tant pel mètode del benefici com pel mètode del flux monetari del 2015 i el 2016 seran, com a mínim, com les del 2014, el nou endeutament de la Generalitat del 2009 al 2016 ha estat molt inferior a la suma dels dèficits fiscals dels anys 2009 a 2016. Concretament només un 55 per cent pel primer mètode i encara menys pel segon: un 40 per cent. No hi ha manera de fer el càlcul sense neutralitzar perquè en aquest cas els saldos són molt variables, i molt sensibles a la millora econòmica, de manera que el dèficit fiscal creix ràpidament en els últims anys. En tot cas serà, amb alta probabilitat, superior al nou endeutament pel mètode del flux monetari i una mica inferior pel del benefici.
En poques paraules: bé sigui comparant amb els dèficits fiscals, bé sigui comparant a la valenciana amb el subfinançament, els deutes de l’Estat amb la Generalitat de Catalunya són d’ordres de magnitud comparables als del nou endeutament que ha necessitat des del 2009 fins al 2016. No és bona idea limitar-nos als sis mil milions que ens deuen per incompliment de compromisos.
