No vull més rivalitats
Qui em llegeix una mica ja sap que soc un partidari convençut de les rivalitats esportives. Son un ingredient necessari de la passió pel futbol. Mirar de reüll els resultats del rival per endolcir la teva derrota o per fer que la felicitat d’una victòria sigui completa. El meu gran rival té un nom i el sap tothom. I les expressions de burla i alegria de molts culers amb el nostre descens les valoro com la confirmació tranquil·litzadora d’un sentiment compartit. Perquè la rivalitat és com l’amor: si no és correspost, no és.
Hi ha rivalitats eternes (“l’etern rival!”, una d’aquelles expressions del futbol antic que encara perduren). Hi ha rivalitats semiestructurals (jo la sento, per ordre de més a menys i per diferents motius, cap al Real Madrid, l’Atlètic de Madrid i el València) i n’hi ha de conjunturals de diversa durada i intensitat: amb el Betis és creixent, amb el Sevilla ho va ser, el Getafe em molesta pel seu joc mesquí. I si hi penso una mica la llista em sortiria massa llarga.
Un dels avantatges de jugar a Segona (no ens queda altre remei que buscar-li virtuts a la desgràcia) és que hi arribem verges de rivalitats. I la veritat és que m’agrada. Potser és que amb l’edat fluixejo. O que la tristesa de la pandèmia no em deixa lloc per a altres sentiments negatius. Segurament, els estadis buits i la poca atenció mediàtica que rep la Segona, hi contribueixen. Però en aquesta Lliga intel·ligent només tinc un gran desig i és positiu: l’ascens. La resta, pau i amor.
Diumenge s’anuncia el primer derbi de la temporada a la Nova Creu Alta: Sabadell-Espanyol. I com diuen els futbolistes tòpics (o sigui, tots) d’un equip quan s’hi enfronten, vull que el Sabadell perdi però que després guanyi tots els partits que pugui i assoleixi els seus objectius. No visc el partit com un derbi però tampoc no vull que ningú pensi que això és signe d’arrogància. Sincerament, no tinc res contra el Sabadell, ben al contrari: em cau simpàtic. Perquè hi tinc bons amics, perquè hi van jugar tres dels mites que ocupen el nostre Olimp (Marañón, N’Kono i Tamudo), perquè tots els boomers pericos recordem aquell gol de Torres Mestre a l’exili de Sabadell en un partit contra l’Oviedo que ens va classificar per a la UEFA.
El Toni Padilla m’havia promès convidar-me al partit. Però no podrà ser. Com tampoc no hi podran anar els set aficionats que el club arlequinat volia convidar. Era una gran idea i, com a tal, Tebas i la LFP l’havien de prohibir. A veure si el mes de febrer hi podem anar tots. I aquell dia, si tot va com somnio, ens podem repartir els punts.