El noi que no va plorar quan va deixar el Barça

BarcelonaLa carrera de Marc Bartra al Barça va tenir un punt d’inflexió el 16 d’abril del 2014. Titular habitual en el tram final de la temporada d’aquell equip que aleshores dirigia el Tata Martino, va jugar també la final de Copa contra el Reial Madrid. El central va marcar al minut 69 el gol de l’empat, però la jugada clau arribaria a cinc minuts per al final. Gareth Bale va agafar la pilota per sortir al contraatac. Bartra no va ser prou contundent en l’entrada i el gal·lès va seguir disparat cap a porteria, i va marcar el que acabaria sent el gol del triomf madridista. Totes les mirades es van dirigir cap al jove central, que, lleugerament lesionat, va haver de demanar el canvi. “Aquell dia li van posar la creu”, recorden des de la Ciutat Esportiva.

No és que se’l castigués directament, o que se’l considerés l’únic responsable d’aquella derrota quan va fallar tot l’equip. Simplement, que a la cúpula esportiva començaven a tenir clar que, més tard o més d’hora, aquell jugador s’hauria d’acabar buscant la vida lluny del Barça. Des d’aquell estiu va ser a la rampa de sortida. Dues temporades després, el 2016, va acceptar fer les maletes cap a Dortmund. Un any i mig després, el gener del 2018, pujava al tren del Betis de Quique Setién, on ha retrobat la seva millor versió i ha recuperat un lloc a la selecció espanyola.

Bartra torna aquesta tarda al Camp Nou, l’estadi on va complir el somni de qualsevol nen format a La Masia. Hi va jugar set temporades, quatre de les quals amb fitxa del primer equip, però mai va acabar de ser el central titular, sempre per darrere de Carles Puyol, Gerard Piqué o Javier Mascherano. Fins i tot Jérémy Mathieu li va passar al davant. “Tenia talent però li va faltar continuïtat per fer el pas endavant definitiu”, apunten des de Sant Joan Despí. El club li va facilitar la sortida amb un apartat al seu contracte que abaratia la clàusula de rescissió en el cas de jugar pocs partits, com així va ser: de 40 milions a 8. El Dortmund el va anar a buscar i Bartra va fer les maletes. De fet, va estar a punt de marxar un any abans, el 2015, però va decidir quedar-se una temporada més després d’una reunió amb el president, Josep Maria Bartomeu, i l’entrenador, Luis Enrique, i coincidint amb el fet que acabava de néixer la seva primera filla. L’estiu següent, el de l’arribada de Samuel Umtiti al Barça, va acceptar marxar de bon grat. Tenia 25 anys.

“És estrany. Aquell moment havia d’haver sigut horrible per a mi. El fet de deixar l’equip de la meva infància... Però, saps què? Realment estava content. Sabia que una nova aventura començava al Borussia Dortmund”, explicava fa uns mesos Bartra a la revista The Players’ Tribune. Després de 103 partits i set gols, marxava sense llàgrimes i amb la maleta carregada d’il·lusió per trobar a fora el que no havia trobat al Camp Nou.

Pas agredolç per Alemanya

Bartra arribava al Borussia Dortmund, club que amb Thomas Tuchel d’entrenador el va rebre amb els braços oberts i li va fer un lloc a l’onze titular. Però la sort no l’acompanyaria. Un any després els BVB canviaven de tècnic i l’holandès Peter Bosz només podia aguantar mitja temporada a la banqueta. El seu relleu, Peter Stöger, va deixar clar al desembre que no comptava amb el jugador de Sant Jaume dels Domenys. Una decisió que no va acabar d’entendre l’afició, però que no va fer vacil·lar el jugador, que, en un any en què encara somiava entrar a la llista per ser al Mundial, va refugiar-se al Betis de Quique Setién.

El pas de Bartra per Alemanya no va ser fàcil, malgrat la titularitat. Al procés d’adaptació s’hi va afegir l’atemptat que va patir al bus del Dortmund mentre anava camí d’un partit de Champions contra el Mònaco, en què va resultar ferit i va necessitar ser operat d’urgència al canell. No només això, també va haver de superar el “trauma i els malsons” que el perseguien gairebé cada dia. Quan va tornar a jugar, gairebé un mes després, no va poder contenir les llàgrimes d’emoció.

Del Betis a la selecció

Un cop a Sevilla, Bartra va complir el seu objectiu a mitges. Era un fix en l’onze, això sí, tot i que no va fer prou mèrits per convèncer el seleccionador, Julen Lopetegui, i es va quedar fora de Rússia 2018. Ara bé, el relleu a la banqueta de la roja i l’arribada de Luis Enrique li ha obert les portes de bat a bat. “Vaig anar al Betis per ser feliç jugant a futbol. Aquí s’està complint tot el que buscava”, comentava fa uns dies el central, que no fallarà en l’onze titular de l’equip que diumenge saltarà a la gespa del Camp Nou. Serà la primera vegada que trepitja el seu estadi amb la samarreta d’un equip rival.

Amb 27 anys, i encara unes quantes temporades de futbol a les botes, l’interrogant per a Marc Bartra és si quedar-se al club verd-i-blanc o si fer un pas més en un equip de més entitat. Un dubte que fa temps que el rosega per dins. El mateix Quique Setién, en to d’elogi, comentava en una entrevista a RAC1 que “moltes vegades” li diu al futbolista que “alguna cosa no deu estar fent bé per ser al Betis, un equip que en teoria és menor i té menys potencial”. De fet, aquestes declaracions van provocar una allau de crítiques contra Setien per part d’aficionats bètics que consideren que era una manera de menystenir el seu club, en considerar-lo de categoria inferior, per exemple, al Barça.

Marc Bartra ha preferit no fer més gran aquest debat, centrant-se en el joc amb un bon partit dijous contra el Milan a l’Europa League. Per ara, el central català té clar que el seu lloc és a Sevilla, amb la samarreta verd-i-blanca del Betis. Més endavant, ja es veurà.