Pornografia: En nom de la llibertat
Hem parlat molt aquests dies de violència de gènere, o violència contra les dones, com vulgueu anomenar-la. Quan s’hi fa referència pensem sobretot en els maltractaments que es produeixen en la parella, que són els casos més típics i potser més dolorosos, perquè malmeten allò de més preuat que podem demanar a la vida, que ens estimin i poder estimar. En l’estimar hi ha d’haver sempre, o així hauria de ser, un total respecte: si ens agrada l’altra persona hem de desitjar que segueixi sent com és. I una part de donació, d’entrega, perquè donar-se és poca cosa en comparació amb allò que més ens importa, que és tenir a la vora aquella persona que estimem i desitgem. Quan en lloc de respecte i entrega el que trobem és la pulsió de sotmetre i de fer mal, vol dir que alguna cosa molt profunda està podrida i afecta la rel mateixa de la vida.
El maltractament en la parella no és, però, l’única forma de violència masclista. N’hi ha moltes altres que contribueixen a naturalitzar aquest tipus de relacions tòxiques entre homes i dones. Aquesta violència no és només perquè hi ha homes brutals; es produeix perquè els homes s’han anat construint a través d’un conjunt d’institucions i de pràctiques socials que els han portat a creure que poden fer allò que fan, que tenen dret a disposar de les dones, pel simple fet que ells són homes. No és una qüestió de més força, sinó d’actitud, de profund convenciment d’estar actuant d’acord amb el que poden i han de fer. Hi ha moltes dones físicament fortes, i ni peguen ni maten, i homes molt febles que sí que ho fan. No és qüestió de força, sinó de mentalitat, i una mentalitat que es va construint des de la infància. Per sort, molts homes l’estan desconstruint.
Una de les institucions que, en aquest moment, més estan influint en la naturalització de la violència damunt les dones és la pornografia. La pornografia ha canviat amb la globalització: ha passat de ser una activitat mig clandestina, destinada únicament als homes i mal vista en societats sexualment molt reprimides, a ser una activitat superabundant, oberta a tothom i moralment acceptada. Tot això en nom de la llibertat, de la possibilitat de satisfer els desitjos, i fins i tot de la igualtat, en la mesura que ara hi pot tenir accés tothom, també les dones i les criatures. Una argumentació convincent en el marc d’una normalització del plaer i la sexualitat, culpabilitzada i negada durant segles en nom dels déus i les religions. Però que, inscrita en una cultura patriarcal i androcèntrica, ha acabat sent una de les activitats més nocives per a les dones i més contràries a l’emancipació i la igualtat que des de fa anys reclama el feminisme.
De fet, el que es mostra en la pornografia no afecta únicament les dones utilitzades per crear-la, sinó que ens afecta a totes. Com diu Rosa Cobo en el seu magnífic llibre Pornografía. El placer del poder, “la pornografia és una realitat social que impregna la cultura contemporània”, i que, de fet, redefineix el gènere femení i el masculí adaptant-los a la societat actual i anul·lant les propostes i canvis proposats pel feminisme. En quin sentit? Dons negant la individualitat i el desig de les dones, presentant-les com a objectes, com a sers passius destinats al plaer masculí, que han d’acceptar sense discussió qualsevol forma de relació, incloses les que són tremendament vexatòries. Ja no són persones amb projectes, emocions, vida pròpia; són cossos disponibles, a l’abast de tothom. Perquè, a més, solen ser dones pobres, immigrants, sense recursos, com en gran part de la prostitució, utilitzades i llençades quan ja no poden ser útils per fer guanyar diners als qui les exploten.
Una forma cultural que s’està difonent i que repercuteix també en els models masculins; noies adolescents comenten com en les relacions sexuals es troben amb actituds i gestos que les obliguen a la submissió, amb pràctiques que eren desconegudes en generacions anteriors, i que procedeixen del porno. Perquè en aquest marc el plaer s’associa al poder, al domini. El mandat de triomfador que tants homes no poden exercir socialment es satisfà damunt les dones, les proletàries del proletariat, com ja ens va dir Marx.
I, alhora, per poder dominar i humiliar, cal convertir les dones en sers inferiors, irracionals, concupiscents, malignes. Les lletres del reggaeton, per exemple, ens ho exposen ben clarament: són la traducció verbal de la pornografia i la misogínia. Una resposta repugnant als avenços del feminisme, al trencament progressiu d’un model masculí que ha de canviar, pel bé de les dones, però també dels homes.
La pornografia és una descomunal font de violència contra les dones. La legitima, la naturalitza. I és alhora la principal font d’aprenentatge sexual per a la gent jove. I tot això, en nom de la llibertat.
