Només s’enfonsa Venècia?
Director adjunt de l'ARANomés s’enfonsa Venècia? O també Itàlia, Europa, els Estats Units? També Espanya, i amb ella Catalunya? I Barcelona? M’ho preguntava fa uns dies tornant de la ciutat de Tintoretto, el pintor de la Sereníssima abans que la ciutat entrés en decadència. Al Palau Ducal s’hi pot veure ara, arran dels 500 anys del seu naixement, una selecció de les seves obres mestres. Hi vaig entrar pocs dies després de la inauguració sense haver de fer cua, un senyal més que alguna cosa trontolla. La plaça de Sant Marc era plena a vessar, un mar de formigues humanes fent-se selfies; a l’exposició, en canvi, hi podies passejar còmodament i en les pintures hi trobaves homes i dones més reals, els venecians pintats per Tintoretto al segle XVI, éssers dotats d’una extraordinària força interior rere el dinàmic esclat de color, llum i musculatura. De nou a fora, ¿on eren els venecians? On s’amaguen de l’adotzenada marabunta turística?
Venècia va ser durant segles una república atípica i poderosa gràcies a una aristocràcia comercial: més que les terres, els interessaven els diners i les mercaderies. Els aristòcrates feien de burgesos, i només tardanament van tastar el feudalisme. Llavors, a poc a poc, tot se’n va anar en orris. Els barnabotti, nobles empobrits i enquistats en el corrupte sistema republicà, es van convertir en un llast econòmic i polític. Ja no hi havia evolució possible, només una mort lenta influïda també pel canvi tecnològic -el transport marítim anava perdent la primacia- i geopolític -després de sobreviure als absolutismes, Venècia es rendia a Napoleó-. La Venècia actual és una ombra teatral de la seva esplendor kitsch prèvia al XVIII, quan malgasta tota la riquesa i el poder acumulats durant segles. Mentre la Barcelona menestral es refà penosament de la derrota davant l’absolutisme, Venècia es llança a una permanent orgia carnavalesca que anticipa el final.
Esbossava mentalment aquestes ratlles assegut en una terrassa a Campo Santa Margherita a l’hora de l’spritz. A la taula del costat, un colom picosseja restes d’un aperitiu. Els cambrers que el foragiten són xinesos. Des que he arribat, no puc deixar de pensar que jo també soc i em comporto com un turista... Poc abans de l’spritz he entrat en una petita llibreria. “L’Ajuntament de Venècia sobreviu venent un palau rere l’altre, adquirits per grans societats com a inversió publicitària i d’imatge”, escriu Angelo Marzolo al llibre que hi he comprat, Lo stato di Venezia. Al vidre de l’aparador hi llueix un pòster: “ No grandi navi ”. Els creuers simbolitzen avui l’enfonsament de la ciutat. Camino fins al pont de l’Acadèmia i de cop, al fons, rere la Salute, treu el cap una mola altiva que trenca qualsevol proporció pictòrica, una bèstia blanca que avança i acaba ocupant tot l’horitzó del Gran Canal. És com si davant teu un boig hagués estripat amb un ganivet un Tintoretto. Qui ha permès aquesta profanació? Si Venècia només és un decorat, com a mínim respectem-lo.
El cap de setmana que ve hi haurà una mobilització aquàtica ciutadana contra els creuers que posen en perill no només el malmès ecosistema de la llacuna i amb ell el futur de la ciutat, sinó la mateixa idea de Venècia. En lloc d’emmalaltir de bellesa, com li va passar a Stendhal, estem emmalaltint d’avarícia. L’enfonsament és físic, estètic, ètic. Ja resulta gairebé impossible viure a Venècia. Igual que fa basarda viure a la Itàlia de Salvini, l’Europa incapaç de parar els peus a la ultradreta, els Estats Units de Trump o l’Espanya inflamada de xenofòbia anticatalana. Lletjor. Impotència. Com si un creuer populista, carregat de gent exhibint a crits la seva ignorància i mala fe, passés impunement cada dia davant dels nostres nassos. Això és el que li passa a Venècia i el que ens passa a tots. Ens amenaça una demagògica mediocritat universal.
