‘Non plus ultra’ (II)

‘Non plus ultra’ (II)
i Francesc Serés
07/04/2018
3 min

El millor de tot aquest temps que vivim és que la quotidianitat ens està ajudant a entendre la història. Potser els esdeveniments, que passen ràpids, no ens deixen comprendre el curt termini, però ens donen perspectives noves sobre períodes i fets que pensàvem que havíem comprès. No era veritat.

Les onades dels darrers anys han deixat al descobert formes de la història que encara no havíem pogut veure. Hi ha coses petites i tragicòmiques: l’altre dia em preguntava com és que quan era petit sortia sempre el circ d’Ángel Cristo a TVE però, després de saber-se tots els afers amorosos de la monarquia, és d’una evidència absurda. Al costat, hi ha formes culturals, polítiques i econòmiques que revelen ara cares noves, aspectes que s’han de repensar per fer-los més comprensibles. Hi ha la caricatura, el circ, esclar, però també allò que es caricaturitza, un país sencer, amb totes les seves potencialitats i fallades estructurals.

La relació entre crisi econòmica, portes giratòries i corrupció ens revela avui continuïtats històriques que si no es fan més explícites és perquè molts mitjans de comunicació estan lligats de peus i mans. Cognoms que s’han repetit, exministres constructors i sindicalistes que acaben formant part de les verticals que s’enfonsen en la nit del temps. S’han privatitzat les empreses públiques per tornar-les als antics amos a canvi de posar-hi polítics i gestors als consells d’administració perquè tot quadri. Després del tsunami de la crisi es veu tot claríssim.

N’hi ha tantes, de lectures noves! De totes, la més interessant és la crítica al pacte constitucional. El consens ha estat transversal per a diverses generacions, però veient encara els romanents preconstitucionals que arrossega Espanya i la virulència amb què ha reaccionat l’Estat quaranta anys després, ¿no s’entén molt millor un pacte de mínims, no s’entén millor la por que devia haver-hi? ¿Era tot el que es podia fer, tenint en compte el femer d’on veníem?

Hi penso des de fa uns mesos, quan recordo les declaracions i les actituds de Jordi Pujol i de Felipe González sobre les relacions entre Catalunya i Espanya. Pujol mai no va donar res per segur, en tot moment va mantenir cert escepticisme sobre com podia acabar el procés d’independència. González hauria escanyat Zapatero quan va pronunciar la cèlebre frase del suport a l’Estatut que aprovés el Parlament de Catalunya. Crec que, d’alguna manera, tots dos saben que aquells pactes eren la tapa de la capsa de Pandora.

De vegades me’ls miro, amb totes les distàncies i prevencions que hi vulgueu posar, com si tots dos, Pujol i González, sabessin millor que ningú quina era la veritable naturalesa de l’Estat. La Constitució no deixava de ser un pacte de mínims que, al mateix temps, era un límit màxim de fins on podia arribar Espanya. És impossible deixar d’imaginar la portada de la Constitució, amb l’àliga franquista, amb aquells colors i lletres gòtiques i expressions, com la porta que tanca un passat continu, immanent. La porta que tanca i reté els monstres que reclamen aquell menjar que Aznar es va dedicar a donar en abundància. A Espanya les reformes sovint acaben sent contrareformes, non plus ultra.

Tinc un dubte, un dubte que potser no té solució, encara. He arribat a acceptar que la Constitució va sortir d’aquella manera i que molt probablement cap altra generació, situada davant de les mateixes dificultats, ho hauria fet millor. Després he pensat que hi ha hagut prou marge per fer canvis estructurals a Espanya, quaranta anys, que aviat és dit, però també he recordat que als vuitanta hi va haver una Loapa i també un González que ja assumia que l’Estat s’havia de defensar també des de les clavegueres. Va haver-hi uns noranta i una propagació de la política del ressentiment a càrrec d’Aznar. Després, els anys de l’enriquiment gloriós i la bufetada posterior, que encara dura. I arribats a aquest punt, el dubte que tinc és si era possible reformar Espanya, vista la vigència de tantes estructures no reformades, deutores del passat, des dels cognoms dels alts funcionaris fins a la impunitat amb què es pot comprar un màster, des de la constant apropiació del legislatiu i del judicial per part de l’executiu fins a una cultura popular i mediàtica farcida d’anticatalanisme.

La crisi econòmica i la crisi d’estat han deixat a la vista unes estructures velles, més pròpies del tardofranquisme que del 2018 democràtic, liberal i europeu. Com és que ningú s’hi va enfrontar? Com és que tants han ajudat tant a mantenir el que quedava de la dictadura?

stats