Noranta edicions i cap sorpresa

BarcelonaLa gala dels Oscars a la tele ens arribava, com és habitual, a través de Movistar+. Aquest any amb una novetat: Gemma Nierga estava al capdavant del programa executant amb correcció la seva funció. A mesura que avançava la gala va semblar que s’hi trobava més còmoda. Com a col·laboradors principals per comentar la gala i els premis comptava amb la guionista Isabel Vázquez i l’actor Carlos Areces. Tots dos es trepitjaven en excés a l’hora d’intervenir.

Isabel Vázquez hauria estat suficient perquè els seus coneixements sobre la història de la gala, el rodatge de les pel·lícules i els criteris de valoració estaven molt ben argumentats, amb rigor professional i informació molt útil. Areces queia constantment en l’error més habitual i llauna d’un comentarista a la gala dels Oscars. Tot era en funció del que li agradava més a ell: “A mi em va agradar més 'Coco'”, “Jo soc molt fan de Frances McDormand” o “Molt bé 'Dunkerque', però a mi em va agradar més 'La forma del agua'”. D’altra banda, Cristina Teva, l’enviada especial a fer les entrevistes a la catifa vermella, va estar impecable com sempre. No es pot dir el mateix de Michael Strahan a l’ABC, la cadena amb la qual connectava Movistar+ de tant en tant. Strahan, un jugador de la NFL reconvertit a xòuman i presentador de tele, feia unes entrevistes raríssimes i de vergonya aliena a actrius i actors. Obsessionat a preguntar a la gent pels seus fills, fins i tot va acabar enviant un missatge de lament a la seva mare per no haver seguit els passos de Salma Hayek.

Pel que fa a la cerimònia, s’ha de reconèixer l’esforç titànic dels intèrprets de Movistar+ per anar fent la traducció simultània. Un exercici complicadíssim en directe i impossible d’executar a la perfecció, cosa que fa que, si domines l’anglès, sigui millor recórrer a la versió original per no perdre’t la meitat dels acudits. L’arrencada de la gala va estar bé amb un vídeo en blanc i negre que fusionava les primeres cerimònies amb la present per commemorar les noranta edicions del premi de l’Acadèmia. Jimmy Kimmel va ser un conductor eficaç però no brillant. El monòleg de presentació va ser hàbil en tocar amb humor els temes més delicats: l’error històric de l’any passat amb el sobre a la millor pel·lícula, el greuge històric amb la diversitat ètnica, els assetjaments sexuals a Hollywood i les denúncies de les actrius i el feminisme. Fent al·lusió a La forma del agua Kimmel va afirmar: “Ha sigut un any que els homes l’hem cagat tant que les dones han acabat preferint sortir amb amfibis”. L’escenari era d’una fastuositat 100% Hollywood, com si tot plegat passés dins d’una pedra preciosa, amb un decorat canviant que semblava reproduir els palaus més carrinclons de Disney. Els muntatges cinematogràfics per commemorar les noranta edicions de la gala dels Oscars a través de les pel·lícules eren extraordinaris.

Amb tot, va ser una cerimònia molt clàssica i sense estridències, en què fins i tot les reivindicacions es van mantenir en un convencionalisme molt elegant i una emotivitat previsible en els instants que pertocaven. Una gala sense imprevistos ni cops d’efecte, ni en els premis ni en l’evolució de l’acte, amb la sensació d’un absolut control de la narració. Noranta anys i cap sorpresa. Deu ser això, fer-se vell.

Els 4 moments de la nit

Totes dempeus

L’agraïment de Frances McDormand fent posar dempeus totes les dones de la sala per visibilitzar-les va ser el moment més imprevist. La reivindicació potent que va revolucionar una mica l’auditori. Van estar molt bé, també, els discursos de Guillermo del Toro, en què va recordar que ell també és un immigrant.

Me too

Ashley Judd, Annabella Sciorra i Salma Hayek, tres de les dones que han denunciat Harvey Weinstein, van aparèixer juntes per insistir en la lluita contra l’assetjament sexual. Fantàstic el duet de Jane Fonda i Helen Mirren, i la parella d’actors Lupita Nyong’o i Kumail Nanjiani defensant els ‘dreamers’ del programa DACA que ara Trump es vol carregar.

La moto d’aigua

Un dels moments esperpèntics va ser l’anunci de Jimmy Kimmel per assegurar-se que els guardonats no s’allarguessin amb els agraïments: qui fes el discurs més curt s’emportaria de premi una moto d’aigua. Són aquelles coses que si passen als Goya són molt 'cutres', però si és als Oscars es veu que fan gràcia.

Gael, no cantis

Les interpretacions de les cançons candidates a l’Oscar van ser espectaculars, però l’arrencada de ‘Remember me’ (de 'Coco') va fer patir, amb Gael García Bernal desafinant en directe. L’actor, protagonista de la sèrie 'Mozart in the jungle', hauria fet plorar el compositor. Va fer honor a la cançó: no ho oblidarem.