Nostàlgics del pacte constitucional

Quan es va saber que Joan Carles I s'havia fugat de la justícia amb diners robats a la hisenda pública (per dir-ho de la manera menys desagradable de les possibles), Pedro Sánchez es va apressar a no donar cap explicació a la ciutadania, però sí a defensar amb vehemència la -segons ell- “plena vigència” del pacte constitucional del 78. Diumenge a TV3, Miquel Iceta es negava a la possibilitat d'un referèndum sobre la monarquia, i de passada oferia un eslògan a mig camí entre la promoció d'un cotxe i aquells 25 años de paz de què presumia el franquisme: “Els millors 42 anys dels últims tres segles”, va dir, en referència als anys passats sota l'actual Constitució.

És evident que un sistema polític que funciona raonablement bé no necessita tanta propaganda ni tant d'èmfasi pueril. La prova que el pacte constitucional del 78 ha passat avall és que ja compta amb els seus nostàlgics, que es resisteixen a acceptar que aquest pacte s'hagi trencat. La centralitat política, a Espanya, està tan desplaçada cap a la dreta que els que es diuen socialistes enyoren l'esperit de la Transició, mentre que la dreta enyora directament la dictadura de Franco i la repressió i l'esperit de venjança dels anys de postguerra. El pacte constitucional, tanmateix, ja no s'aguanta, i no per vell sinó perquè se l'han carregat els mateixos que l'han representat, a força sobretot de corrupció. Tenim unes elits -polítiques, empresarials, judicials, periodístiques- que es resisteixen a creure-ho, però la corrupció és un dissolvent que tot s'ho menja i tot ho deixa desfet. Mentrestant, podem fer-li fer al llenguatge les torsions que vulguem (Iceta, com el seu company Zaragoza, n'és expert), però presentar-se com a republicans i defensar la continuïtat d'una monarquia corrupta és excessiu, fins i tot per a ells.