El nou paradigma
No sé si és pel límit salarial i el fair play financer que han establert la LFP i la UEFA o perquè els grans clubs han arribat a la conclusió que la bombolla vorejava la insostenibilitat, però ha sigut un estiu mesurat. I ho prova el fet que, aquest cop, hem arribat al tancament del mercat més pendents de si hi havia alguna sortida -Borja Mayoral, sí; Rafinha, no- que no pas de si ens sorprendrien amb alguna incorporació.
Com que ja gairebé ningú es deixa els deures per al final, només puc donar la raó als entrenadors que han expressat el seu desig que el mercat es tanqui abans que comenci la Lliga, com ja han fet a Anglaterra o Itàlia. El cas espanyol no té gaire explicació perquè els responsables de fitxar i vendre no marxen de vacances a l’estiu, i tampoc no és perquè es resisteixin a adaptar-se als nous temps, ja que han implementat el VAR mentre que els clubs anglesos o la mateixa UEFA encara s’hi oposen.
La qüestió és que hem quedat orfes d’aquell estrès blaugrana per intentar portar Coutinho o aquell fax rebel que va impedir que De Gea fos porter del Madrid. Però val a dir que l’emoció i la incertesa són antònimes de la previsió, cosa que parla bé dels moviments d’un club en el mercat. El comportament del Barça, a l’espera de l’ús que Valverde faci dels nous fitxatges, ha sigut sensat, fins al punt que ha equilibrat el cost de les entrades -128 milions- amb els 124 que ha recaptat pels diversos traspassos i cessions. Per al meu gust, la plantilla és massa llarga -22 fitxes, que en seran 23 quan es recuperi Aleñá- si es pretén fer espai a La Masia, però ja se sap que Valverde vol i dol. En el cas del Madrid, ha ingressat 105 milions per Cristiano i se n’ha gastat 140 entre Mariano, Courtois, Odriozola, Rodrygo i Lunin, però fa la impressió que els blancs, cada cop més allunyats de l’era galàctica, confien en el que tenien -fins i tot havent prescindit de CR7- i que fan una aposta de futur: si els surten bé els joveníssims Vinicius i l’esmentat Rodrygo, el tindran garantit.
Entre els grans de la Lliga, el balanç més desequilibrat és el de l’Atlètic de Madrid, que ha ingressat 80 milions menys dels que ha pagat pels seus sis reforços. I, a més, ha aconseguit retenir Griezmann, Oblak i Lucas Hernández. En vull deixar constància perquè arribarà aquell moment en què perdran, i escoltareu el populisme barat de Simeone -igual que el de Klopp a Liverpool-, i caldrà que recordeu aquestes xifres. El paradigma econòmic ha canviat. Veurem si també ho fa el palmarès.
