Els nous líders necessaris
El nou paradigma de pactes i geometria variable requerirà que els nous electes es guanyin la credibilitat i la reputació de líders de veritat, i això passa per substituir l'art de la confrontació per l'art de la cooperació
BarcelonaLa mateixa nit del 24 de maig començarà una nova etapa en la cultura política de casa nostra: la fórmula dels governs en minoria, de geometria variable, multicolors o de coalició esdevindran la normalitat institucional. Aquella mateixa nit, quan es confirmi el traç gruixut dels resultats electorals començaran els contactes informals, les aproximacions discretes i el festeig oficiós.
Els protagonistes encarregats de materialitzar aquest canvi cultural procedeixen, en la majoria de casos, d'una tradició conformada on la força, la dominació, la rivalitat, la imposició i l'actitud 'selfie' conformen l'ADN relacional amb els adversaris i sovint també les persones.
Aquest lideratge més dur es creu millor i més especial que la resta: "Mira què he estat capaç d'aconseguir, mira que fort que sóc... Vota'm". Li agrada vanagloriar-se i presumir del seu estatus. Toca poc de peus a terra. És oportunista. Ha perdut el contacte vital amb el carrer.
El nou paradigma requerirà que els nous electes es guanyin la credibilitat i la reputació de líders de veritat. Això passa inevitablement per substituir l'art de la confrontació per l'art de la cooperació. I les actituds hi juguen un paper fonamental: humilitat, amabilitat, passió, perspectiva, persistència, missió, el "no sóc millor que ningú i ningú és millor que jo".
Estem parlant d'un nou líder facilitador: s'enfronta a les complexitats dels reptes creant i estimulant atmosferes i equips amb talent, creativitat i autonomia, delega, és flexible. Constructor d’excel·lència: la Casa Blanca de Bill Clinton era coneguda perquè a l'hora de prendre les decisions més difícils, sensibles i arriscades, abans hi havia una "competició interna". S'havia de convèncer el president de quina era la millor decisió. Per això, els diferents caps de gabinet conformaven dos equips, per contrastar models i presentar les millors alternatives i conclusions perquè Clinton aquest aprovés la legislació en un sentit o en un altre.
Les millors decisions necessiten de la construcció de consensos amb els adversaris. Això vol dir triangular –"incorporar propostes, valors, mirades dels adversaris en la nostra proposta i així enriquir-la i guanya"– i també la generositat de compartir els èxits. Darrere de qualsevol debat, la pregunta final era: "El resultat final ens uneix o ens divideix més?".
I finalment, el nou líder no podrà obtenir resultats si abans no ha construït un marc de confiança i respecte estable. Això passa per no deixar de pensar en clau de destrucció de l'adversari i d'aprofitar-se de les fragilitats dels adversaris per utilitzar-les en benefici propi: generositat. Amb l'armadura de guerrer no hi ha seducció ni confiança possibles.
Si aquests nous líders han de ser els protagonistes d'un canvi cultural sense precedents i tan important, ja podrien començar a enviar-nos senyals durant la campanya!
