La nova (a)normalitat política
L’explosió (descontrolada) de l’independentisme des de dins, en una competència cega a la recerca de la puresa estratègica. Lideratges polítics dominats per l’emocionalitat i tocats per la repressió, revenges personals i partidistes, tendència irrefrenable al nacionalpopulisme i a la fragmentació. I un agònic desgovern de coalició.
El sempitern nacionalisme banal espanyol desinhibit: Ayuso i Sánchez escenificant una pau coronavírica amb una rastellera de banderes rojigualdas al darrere, a l’estil nord-coreà. I ella deixant anar un sintètic i reconcentrat “Madrid és Espanya dins d’Espanya”, per si a algú no li havia quedat clara l’obsessió essencialista.
El PSOE protegint sense complexos, des del CIS i des d’on sigui, una monarquia assetjada per la justícia i caiguda en desgràcia per a l’opinió pública, amb el seu soci podemita de govern que declara que té com a objectiu fer-la caure. I Felip VI que agraeix les maniobres protectores de Sánchez amb un ultragest a Lesmes.
La judicialització de la política espanyola ara resulta que és culpa de l’independentisme, Sánchez dixit. “Tros de quòniam”, li respon Torra Haddock, el nostre president de còmic, abans que els jutges l’esborrin de la vinyeta indepe. En efecte, si no existís l’independentisme ni el covid ni el moviment okupa ni gent disposada a exercir la llibertat d’expressió i de manifestació, ni Vox ni els serveis secrets... no hi hauria judicialització.
Fernández Díaz ha normalitzat el que ja sabíem: l’estat profund com un vedat matusser al servei d’unes decadents elits corruptes i salvapàtries. La seva patètica fe en la impunitat del poder (i en Espanya, esclar) ens ha permès entreveure el que es coïa a la cuina de l’espionatge capitalí, el tot s’hi val contra els rojos i els separatistes.
El Barça ha recuperat la desorientació dels anys de plom del nuñisme, quan les notícies passaven als despatxos i no pas al camp, i al soci -deien- no se’l podia enganyar. La dolça decadència sembla que s’allargarà encara un temps: tot just comença la batalla per veure qui s’apropia de la gran màquina de poder, de diners i de somnis placebo.
El somni d’Europa ha esdevingut malson, burocràcia i impotència. El Brexit ha acabat d’esberlar el que quedava de l’ideal d’unitat de destí en lo supranacional. La crisi dels refugiats ja havia fet miques la pretesa superioritat moral. I, per si en quedaven dubtes, el covid ha mostrat el tic estatal com l’autèntic virus letal.
Trump, el polític antipolític per antonomàsia, ha donat carta de normalitat al maltractament de la democràcia. La seva llei és que la llei és ell. És el personalisme amoral elevat a la màxima potència perquè mana a la gran superpotència del món. La insolència i la toxicitat de Trump han donat carta blanca global a les democràcies fake de la camarilla dels Putin, Bolsonaro i Orbán.
Davant la indigestió ideològica i econòmica occidental, el dictador Xi Jingping guanya capital polític i comercial per erigir-se en defensor i àrbitre benevolent de la ferida geopolítica multilateral. Als sinòlegs se’ls gira feina. La globalització cada cop és més xinesa.
Catalunya? Democràcia? Europa? La Xina? La guerra més important és la que estem perdent tots: la climàtica. La derrota serà planetària, humanitària. No hi haurà mascaretes que ens protegeixin.
L’única nova normalitat per a l’esperança és la feminista. ¿La igualtat de gènere ens generarà la llibertat per canviar?