ARQUITECTURA
Misc15/12/2019

La nova història del Parc Güell

El Museu d’Història de Barcelona publica una monografia sobre Gaudí basada en fonts d’arxiu

Antoni Ribas Tur
i Antoni Ribas Tur

BarcelonaAntoni Gaudí és un dels arquitectes més populars, però a vegades les noves publicacions sobre la seva obra no fan justícia al seu llegat. Per això és tan important el llibre de la catedràtica d’història de l’art Mireia Freixa i de l’arquitecta i investigadora Mar Leniz que acaba de publicar el Museu d’Història de Barcelona (MUHBA): encara que pot semblar difícil, El Park Güell i els seus orígens, 1894-1926 conté nombroses novetats sobre aquesta obra cabdal de Gaudí, entre les quals hi ha la precisió de la data d’obertura al públic del parc, el 26 d’abril del 1926, i no els anys 1922 o 1923.

Les autores també recorden un detall poc conegut: abans d’oferir-lo a l’Ajuntament de Barcelona, els hereus d’Eusebi Güell el van oferir al rei Alfons XIII perquè hi instal·lés la seva residència a Barcelona, juntament amb el Palau Güell i els Pavellons Güell de les Corts. Però el Borbó va preferir l’actual Palau Reial de Pedralbes. Freixa i Leniz han aconseguit tot això amb una metodologia que recorda el retorn a l’origen del qual parlava Gaudí. Han reescrit la història del parc a partir de fonts d’arxiu. També pensant en el parc dins el conjunt de la ciutat de Barcelona. “Hi ha molt bons estudis sobre el Parc Güell i la seva trajectòria, però faltava l’altra cara de la recerca, la d’endinsar-se en la història de Barcelona per situar-hi el Parc”, diu Joan Roca, director del MUHBA.

“Hem fet tabula rasa i hem anat a les fonts originals”, diu Mireia Freixa a l’ARA. Tot i això, creu que el llibre és “una obra oberta” que tindrà continuïtat amb futurs nous estudis. “Hem pogut documentar moltes fotografies que estaven mal enteses gràcies al fet d’estudiar els esdeveniments que es van celebrar al parc des que va obrir”, explica l’autora. Malgrat totes les vicissituds del Parc Güell, Freixa i Leniz recorden el seu caràcter excepcional com a “obra d’art total” dins el llegat d’Antoni Gaudí: “Al Parc Güell Gaudí va ser un urbanista, un enginyer, un arquitecte, un dissenyador -en aquests casos amb la col·laboració de Jujol- i alhora un paisatgista [...]. Va crear tot un sistema de viaductes, murs de contenció, zones d’esbarjo, carrers i parcel·les fent servir tècniques constructives i ornamentals úniques”. Fins i tot la qualifiquen com una obra perfecta, perquè l’arquitecte sempre va tenir com a objectiu “integrar l’obra d’art, la creació humana en la natura, la creació”.

Cargando
No hay anuncios

El model correcte

Les autores desmenteixen que hagués de ser una ciutat jardí

La monografia desmenteix la informació que s’ha repetit com un mantra que el Parc Güell va seguir el model de les ciutats jardí britàniques. No havia de ser això, sinó “un parc urbanitzat” d’arrel també britànica, “un parc privat on es poguessin aixecar elegants cases aïllades o xalets, tancat amb un mur i amb sistemes de consergeria i vigilància propis”. La urbanització del Parc Güell va ser inviable perquè no estava ben comunicat, a diferència del Tibidado, que sí que va funcionar, i per les condicions “restrictives” imposades als solars.

Cargando
No hay anuncios

També per un altre motiu que aporten les autores: la part baixa de Muntaner de Dalt, la finca també coneguda com a Casa Larrard que Eusebi Güell va adquirir el 1899 a la zona coneguda com la Muntanya Pelada, s’estava urbanitzant segons les normatives i els models populars de l’antiga vila de Gràcia, cosa que no coincidia amb el caràcter burgès que tenia el parc.

L’èxit del projecte

El parc va tenir èxit més enllà de la poca fortuna immobiliària

Malgrat que només es van construir al Parc Güell dues cases de la seixantena que hi havia previstes, les autores també desmenteixen que el projecte fos “un fracàs”. Sí que admeten que no va tenir èxit a nivell immobiliari, però posen en valor tant el seu paper com a “espai de lleure i de cultura” com que és un dels pocs projectes urbanístics de Gaudí. A més, destaquen el rendiment econòmic que en va treure la família Güell quan el va vendre, malgrat la polèmica, a l’Ajuntament de Barcelona per 3.170.000 pessetes. Tot i això, no va ser un procés senzill: es va prolongar entre els anys 1921 i 1925.

Cargando
No hay anuncios

Una cronologia precisa

Jujol va tenir protagonisme en la construcció del banc ondulat

Antoni Gaudí va treballar al Parc Güell entre els anys 1900 i 1914, en el moment “més productiu” de la seva trajectòria -diuen les autores-, durant el qual també va fer altres obres cabdals com la Pedrera i les intervencions a la Seu de Palma. En aquells anys també va continuar amb els treballs a la Sagrada Família. Segons la recerca de les autores, el Parc Güell estava acabat l’any 1909 i els cinc últims anys es van dedicar al banc perimetral de la plaça. En aquell moment Antoni Gaudí va patir uns greus problemes de salut i Josep Maria Jujol va adquirir “un fort protagonisme” en l’obra.

Cargando
No hay anuncios

Un altre aspecte que aborden les autores és la interrupció de les obres del Parc Güell i l’església de la Colònia Güell pel “deteriorament important” de la salut d’Eusebi Güell i la cessió de la gestió dels negocis als seus fills.

Una idea a quatre mans

Güell va ser un col·laborador necessari del projecte

Mireia Freixa i Mar Leniz situen el Parc Güell com una obra modernista en el context del Noucentisme. També posen en relleu la importància que va tenir Güell en l’obra: consideren el parc “una obra de col·laboració entre arquitecte i promotor”.

Cargando
No hay anuncios

En un vessant social, les autores parlen d’una “concepció utòpica de la societat” per part de Güell, que hauria distribuït de manera harmoniosa els estaments populars a la Colònia Güell i els benestants a la urbanització del parc.