La novel·la més ambiciosa de Joaquim Carbó

Barcelona“Vaig entrar a treballar a La Caixa el 1949, amb 16 anys, i no me’n vaig moure fins a la jubilació, 40 anys després -recorda Joaquim Carbó a la llibreria Taifa-. De les vuit del matí fins a les tres de la tarda feia números. Llavors me n’anava cap a casa i tenia tota la tarda per escriure”. Va ser gràcies a un concurs literari per a treballadors de l’entitat bancària que Carbó va fer el primer relat, i l’experiència li va agradar tant que va continuar deixant córrer la imaginació. Va debutar amb La sortid a i l’entrada (Albertí): era el 1962, pocs mesos després que comencés a sortir la revista Cavall Fort, de la qual va ser un dels fundadors i on ha col·laborat durant gairebé sis dècades.

Joaquim Carbó ha compaginat l’escriptura de novel·les per a adults -entre les quals destaquen Els orangutans, del 1967, reeditada 50 anys després- amb una ingent producció per a nens i nenes. “Els lectors em recorden sobretot per La casa sota la sorra [Estela, 1966], de la qual se n’han venut més de 200.000 exemplars, però la sèrie tenia vuit novel·les més que no han tingut la mateixa fortuna”, diu, amb la modèstia que sempre l’acompanya.

Un ‘grumet’ hiperactiu

Juntament amb Sebastià Sorribas, Emili Teixidor i Josep Vallverdú -actual degà de la literatura infantil i juvenil catalana, amb 95 anys-, Carbó va formar part de la col·lecció Els Grumets de la Galera, impulsada per Andreu Dòria a la dècada dels 60. Hi va publicar, entre altres novel·les, La colla dels deu (1969). “No fa gaire vaig haver d’anar a l’Hospital de Sant Pau per a una revisió del cor, i el metge que em va atendre, que havia arribat de petit a Catalunya des de la Xina, em va dir: «Joaquim Carbó? Vostè és el de La colla dels deu?» Em va deixar de pedra”.

Amb gairebé 150 llibres publicats, l’escriptor acaba de presentar la seva novel·la més ambiciosa, Testament, a Males Herbes. Té gairebé 500 pàgines, i el seu punt de partida és un escriptor veterà, “vell, caduc, ancià, una paròdia de mi mateix”, explica, que entrega al seu veí una sèrie de notes amb els arguments de les novel·les que no tindrà temps de fer. Es tracta d’una història que en conté moltes altres a dins, un Decameró que des de l’Eixample del present es dispara cap a temps i espais molt diversos. “Una de les novel·les d’aquest autor passa al segle XVIII -comenta-. El protagonista és un nano de pagès que té una veu preciosa i canta com els àngels. A la masia on viu hi arriba un individu estrafolari, a qui havien castrat de petit, i que quan sent la veu del noi, que és el seu nebodet, comença a intrigar perquè li facin el mateix”. Un altre dels llibres inclòs a Testament és El temps de la Syra. “Hi apareixen diverses colles, com la d’aquell grup de personalitats del món de la cultura -Toldrà, Mompou...- que es reunien després de la guerra per riure-se’n, però alhora li feien la gara-gara”, explica. La més controvertida serà la tercera, Una guerra de paper, una ucronia en què es pregunta “què hauria passat si la República hagués rebut prou reforços per guanyar els franquistes durant la batalla de l’Ebre”. A tot això Carbó hi afegeix un gavadal d’històries que passen en una vorera barcelonina. Entre les aparicions -entre sinistres i divertides- hi ha un lloro que havia treballat en un parell de pel·lícules. “Si algú l’insulta i li diu: «Marica!», el lloro acostuma a replicar, «I tu més!»”, hi llegim.

“L’editorial vol vendre aquesta novel·la com un enterrament, però només és un testament -diu l’autor-. Encara escric cada dia i tinc força material per publicar”. Entre els últims llibres per a adults que ha publicat hi ha el volum de memòries Pantalons curts (Ara Llibres, 2013) i la novel·la Va com va! (Males Herbes, 2015). “Quan vaig començar érem quatre i als autors ens anava millor -diu-. La literatura és un negoci ruïnós. Per fer un llibre com Testament hi passes dos anys: si depenguessis del que escrius, et moriries de gana a la meitat”.