Noves pàtries per als refugiats

En diversos països d’Europa i estats dels EUA s’està debatent el perill d’acollir més refugiats de Síria o, de fet, de qualsevol país de majoria musulmana des del qual es puguin infiltrar membres o simpatitzants de l’Estat Islàmic o d’Al-Qaida. No obstant això, es perden de vista dos punts molt importants.

Primer, encara no hi ha cap evidència que alguns dels atacants de París hagin vingut infiltrats entre els refugiats sirians. Sembla que el passaport sirià que es va trobar a prop del cos d’un dels terroristes era robat, i els terroristes identificats fins ara per la policia van créixer a Bèlgica o França. Són ciutadans radicalitzats, no estrangers que van fugir dels seus països d’origen.

Segon, al món hi ha uns 60 milions de refugiats, una xifra que equival a prop de dues vegades la població de Bèlgica, Hongria o Suècia. Si creessin el seu propi país, tindria la mida de França. Davant la immensitat d’aquestes xifres, els compromisos de rebre milers o fins i tot desenes de milers de persones amb prou feines milloraran el patiment dels milions que quedarien sense auxili.

En lloc d’unir els problemes dels refugiats i el terrorisme, els polítics i legisladors haurien d’abordar-los per separat. Pel que fa al primer tema, els països occidentals haurien de rebre tots els refugiats que les seves poblacions siguin capaces d’assimilar, i demostrarien així la seva voluntat de posar en pràctica els valors universals que professen en els àmbits polític i moral.

Però el món també necessita solucions molt més agosarades que les meres quotes d’asil limitades o els camps de refugiats “temporals”, respostes pròpies del segle passat. En particular, és hora de pensar en la creació de ciutats de fins a un milió de refugiats de qualsevol nacionalitat, on puguin viure en pau i aprendre a construir un futur millor.

L’Institut Democràtic Nacional dels EUA ha començat a reimaginar els camps de refugiats i persones desplaçades internament com a espais on els ciutadans puguin “trobar la seva veu” com a votants i participants en processos democràtics. En lloc de seguir sent espais de concentració de persones desesperades, desposseïdes i vulnerables a l’espera d’un retorn que potser no arribarà mai, s’hauria de reconcebre els assentaments de refugiats com a eixos d’educació, emprenedoria i drets igualitaris al voltant de xarxes de parents i amics que s’estenguin als seus països d’origen i a tot el planeta.

Es podria acollir les persones que fugen d’un entorn tòxic i letal no en camps sinó en protociutats en què la “comunitat global”, representada per institucions internacionals, ONGs, governs i ciutadans, pugui encoratjar l’esperança de viure en condicions diferents i més segures, sembrant llavors positives de coneixement, capital i autogovern amb valors liberals.

Impossible? El multimilionari egipci Naguib Sawiris actualment negocia amb els propietaris de dues illes gregues un pla per reassentar-hi centenars de milers de refugiats i donar-los feina en la construcció d’habitatges i infraestructura.

Si els multimilionaris ja poden comprar-se una illa sencera com a destinació de vacances (per exemple a través del lloc web Private Islands Online), per què no es pot fer també com a destinació per a centenars de milers de desplaçats que puguin construir-hi la infraestructura necessària per a una nova vida? I per què no podrien fer-ho també les organitzacions internacionals?

Com a alternativa, els països veïns podrien aprofitar l’oportunitat, amb suport internacional, de construir ciutats que es converteixin en centres comercials i educacionals valuosos per als seus habitants. De fet, la Xina està duent a terme precisament aquesta estratègia, creant ciutats de milions de persones per originar nodes d’activitat econòmica i social al llarg del país.

Un enfocament com aquest permetria als països estar més ben preparats per al flux continu de persones abatudes i, en últim terme, irades. Sovint els camps de refugiats d’avui són planters de terrorisme, fantasies de venjança i insurgència armada. En contrast, les ciutats d’habitants sense estat sota la protecció d’organitzacions internacionals podrien oferir-los les eines necessàries per construir un futur millor.

A més, sabem molt més sobre els ciutadans occidentals radicalitzats que combaten amb l’Estat Islàmic del que suggereixen la majoria de mitjans de comunicació. New America, el nou centre d’estudis que encapçalo, va compilar una base de dades sobre 466 persones de 25 països occidentals que n’han marxat per anar a Síria. La setmana passada els investigadors Peter Bergen, Courtney Schuster i David Sterman van publicar ISIS in the West: the new faces of extremism [L’Estat Islàmic a Occident: les noves cares de l’extremisme], del qual s’obté un clar perfil.

Potser el tret més important és que majoritàriament tenen vincles de parentiu amb altres jihadistes. Els últims informes sobre el municipi de Molenbeek, a la vora de Brussel·les, com a important incubadora de membres i partidaris de l’Estat Islàmic i Al-Qaida suggereixen que els vincles familiars i comunitaris tenen un gran pes. Certes mesquites han estat durant molt de temps en el punt de mira de les forces policials i els investigadors antiterroristes.

El traçat d’aquestes famílies, mesquites i suburbis revela xarxes molt semblants a mapes de malalties en què es pot veure la propagació d’un microbi a mesura que es desplaça per rutes on pot infectar altres persones. En el context dels EUA ja s’ha demostrat l’èxit d’aplicar tècniques epidemiològiques per detectar, aïllar i interrompre la transmissió de la violència i les ideologies radicals que l’alimenten. Per exemple, l’organització Cure Violence treballa amb grups urbans tractant la violència “com una epidèmia” i prevenint-la “en l’origen”. Potser l’origen ideològic del terrorisme jihadista acabarà sent a Síria, l’Iraq, l’Afganistan o Mali, però el dels soldats del carrer a Occident són les comunitats on viu una joventut radicalitzada i alienada.

És fàcil atemorir amb imatges de refugiats radicalitzats colant-se per les fronteres amb l’objectiu de causar el caos, però les realitats tant dels refugiats com dels terroristes són molt més complexes. Afortunadament, donar-se el temps d’estudiar els fets d’uns i altres pot generar noves i prometedores vies cap a solucions de més llarg termini que equilibrin seguretat i humanitat.

Copyright Project Syndicate