Els joves, connectats a través de les xarxes socials i amb els dits teclejant veloços al mòbil, han sortit al carrer per protestar en diferents llocs del món.
Aquestes protestes semblen més fàcils d'explicar quan tenen lloc en països no democràtics -com ara Egipte i Tunísia el 2011- o en llocs on la crisi econòmica ha fet enfilar el nombre de joves aturats fins a unes xifres esfereïdores -com a Espanya i Grècia- que quan sorgeixen en països amb governs democràtics populars, com el Brasil, on actualment tenim els índexs d'atur més baixos de la història i vivim uns progressos sense precedents dels drets econòmics i socials. Cal que tots els líders polítics reflexionin en profunditat sobre aquesta qüestió.
Molts analistes atribueixen aquestes últimes protestes a la desafecció política. Crec que és precisament tot el contrari: les protestes reflecteixen una voluntat d'incrementar la participació ciutadana i d'aprofundir la democràcia; de renovar la política i acostar-la al poble per animar-lo a implicar-s'hi més.
Jo només puc parlar amb autoritat del meu país, el Brasil, on hi ha una nova generació àvida de més coses. Crec que aquestes manifestacions són, en gran part, la conseqüència d'una sèrie d'èxits socials, econòmics i polítics. Al llarg de l'última dècada, al Brasil s'ha doblat el nombre d'estudiants universitaris, molts d'ells procedents de famílies pobres, i s'han reduït dràsticament la pobresa i la desigualtat. Són uns avenços molt importants, però és del tot natural que els joves -sobretot els que poden accedir a coses que els seus pares no han tingut mai- en vulguin més.
Aquests joves tenien potser 8, 10 o 12 anys quan el Partit dels Treballadors, que jo vaig contribuir a fundar, va arribar al govern juntament amb els nostres aliats. No han viscut la repressió de la dictadura militar durant les dècades del 1960 i el 1970. No han viscut la inflació de la dècada del 1980, quan la primera cosa que fèiem en cobrar el sou era córrer al supermercat per comprar tot el que poguéssim abans que els preus tornessin a pujar l'endemà. Recorden molt poca cosa dels anys noranta, quan l'estancament i la desocupació sumien el nostre país en la depressió. Volen més coses.
I és comprensible. Aquests joves han tingut accés a uns estudis universitaris i ara volen uns llocs de treball millors on puguin començar a posar en pràctica el que han après. Han començat a utilitzar uns serveis públics de què abans no disposaven i ara volen millorar-ne la qualitat. Milions de brasilers, com ara els pertanyents a la nova classe mitjana, s'han comprat per primera vegada un cotxe i han començat a viatjar en avió. Doncs bé, els transports públics han de ser eficaços i dignes, i han de facilitar la mobilitat urbana perquè la vida a les grans ciutats no sigui tan difícil ni tan estressant.
Les inquietuds dels joves no són només d'índole material. Volen accedir a més activitats culturals i d'oci. Per damunt de tot, però, exigeixen unes institucions polítiques més netes i transparents, sense els efectes perversos provocats per l'anacrònic sistema electoral i de partits polítics del Brasil, que últimament ha demostrat que és incapaç de gestionar la reforma política. No es pot negar la legitimitat d'aquestes exigències, encara que sigui impossible satisfer-les d'un dia a l'altre. Primer cal trobar finançament, definir uns objectius i fixar un calendari.
La democràcia no és el pacte del silenci. Una societat democràtica viu en contínua evolució: debat i defineix les seves prioritats i desafiaments, sempre amb l'anhel d'aconseguir noves fites. Només en una democràcia un indígena pot ser elegit president de Bolívia i un afroamericà pot arribar a president dels Estats Units. Només en una democràcia pot accedir a la presidència del Brasil un obrer metal·lúrgic i després una dona.
La història demostra que, quan la política i els partits polítics es veuen reduïts al silenci i les solucions s'imposen per la força, els resultats són desastrosos: guerres, dictadures i persecució de les minories. Tots sabem que sense partits polítics no hi pot haver una veritable democràcia. Però, com és cada dia més evident, la gent no en té prou votant cada quatre anys i deixant el seu futur en mans dels polítics elegits. Volen una interacció diària amb els governs locals i nacionals; volen participar en la definició de les polítiques públiques, i opinar sobre les decisions que els afecten en el dia a dia.
Ras i curt, volen que els escoltin. Això planteja un enorme problema als partits i als líders polítics. Per resoldre'l calen uns sistemes millors per escoltar el poble i consultar-lo; cal participar en un diàleg permanent amb la societat a través de les xarxes socials, al carrer, a la feina i a la universitat, reforçant així la interacció amb els grups de treballadors, les entitats, els intel·lectuals i els líders de la comunitat, però també amb els anomenats sectors "desorganitzats", els desitjos i necessitats dels quals també s'han de respectar malgrat la seva falta d'organització.
Tot això no s'ha de fer només els anys que hi ha eleccions. S'ha dit, i amb raó, que la societat ha entrat a l'era digital, mentre que la política segueix sent analògica. Si les institucions democràtiques fessin servir les noves tecnologies de la comunicació d'una manera creativa -com a instruments de diàleg i participació i no com a simples mitjans propagandístics-, deixarien entrar aire fresc -una bona glopada d'aire fresc- en les seves activitats. I això els permetria sintonitzar millor amb els joves i tots els sectors de la societat.
Fins i tot el Partit dels Treballadors, que tant ha contribuït a modernitzar i democratitzar la política brasilera i ha governat el meu país durant aquests últims deu anys, necessita una profunda renovació. Ha de recuperar els lligams quotidians amb els moviments socials, oferir noves solucions als nous problemes i fer totes dues coses sense tractar els joves amb paternalisme.
La bona notícia és que els joves no són conformistes, ni apàtics ni indiferents pel que fa a la vida pública. Fins i tot molts dels que es pensen que odien la política s'hi estan començant a dedicar i, a més, són molt més joves que jo quan m'hi vaig ficar. Quan jo tenia la seva edat, mai em va passar pel cap la idea de fer-me militant d'un partit. I, tanmateix, vam acabar creant un partit polític quan ens vam adonar que al Parlament no hi havia pràcticament cap representant de la classe obrera. Al començament, en cap moment se'm va acudir que podria ser candidat a res i al final vaig arribar a president de la República. Gràcies a la política vam aconseguir reimplantar la democràcia, consolidar l'estabilitat econòmica, recuperar el creixement, crear milions de nous llocs de treball i reduir la desigualtat.
No cal dir que encara queda molt per fer. És una bona notícia que els nostres joves vulguin lluitar per garantir que el canvi social segueixi i avanci a un ritme més ràpid.
L'altra bona notícia és que la presidenta, Dilma Rousseff, ha sabut escoltar les veus del carrer i ha ofert una resposta audaç i innovadora. Ha proposat un plebiscit per dur a terme les reformes polítiques que són tan necessàries. També ha anunciat el seu compromís amb l'educació, l'atenció sanitària i el transport públic i, per tant, el govern federal oferirà un important suport financer i tècnic als estats i municipis.
Vet aquí el que m'agrada dir als líders joves del Brasil i del món: encara que estigueu descontents de la situació de la vostra ciutat, estat o país, i encara que estigueu desanimats amb tot i tothom, no deixeu la política. Al contrari, participeu-hi! Si no trobeu en els altres el polític que busqueu, potser el trobareu a dintre vostre.