Nuremberg, 75 anys de memòria

Nuremberg“Tenim molt clara quina és la nostra responsabilitat i som conscients que el procés de memòria històrica mai s’acabarà”. Així recorda l’alcalde de Nuremberg, Marcus König, els judicis a alts funcionaris nazis que van tenir lloc en una de les sales més famoses d’arreu del món: la sala 600 del Tribunal Regional de Nuremberg, un dels més grans d’Alemanya. Van començar avui fa just 75 anys i van durar fins a l’1 d’octubre del 1946. 12 dels 24 acusats van ser condemnats a mort, penjats i incinerats. Un d’ells, Martin Bormann, en absència, perquè va morir poc abans de l’alliberament de Berlín, el maig del 1945. Hermann Göring, en canvi, es va suïcidar tres hores abans que el matessin. D’altres, com ara Rudolf Hess, lluny de mostrar qualsevol penediment, van subratllar l’orgull que suposava per a ells haver servit a les ordres de Hitler.

Fins al febrer passat, a la sala 600 encara s’hi celebraven judicis. Ara la volen integrar al museu de la planta superior, el Memorial dels Processos de Nuremberg. Fins fa cinquanta anys aquesta ciutat alemanya estava marcada per la història del ferrocarril, ja que els sis quilòmetres que la uneixen amb la ciutat de Fürth van acollir la primera línia alemanya. “Des de fa uns 25 anys el focus és la memòria històrica, amb els processos de Nuremberg i els diferents racons lligats al nacionalsocialisme que té la ciutat”, explica Thomas Eser, director de la xarxa local de museus. El 75% dels visitants del Memorial venen de fora d’Alemanya.

I amb raó. El 1946 l’Assemblea de les Nacions Unides va declarar universals els principis de Nuremberg: set directrius que permeten determinar què constitueix un crim de guerra, actes inhumans contra la població civil o per motius religiosos, racistes o polítics. “La sala 600 és l’espai on realment va començar tot”, descriu el director de l’Acadèmia Internacional dels Principis de Nuremberg, Klaus Rachwitz.

En el cas dels processos de Nuremberg, les quatre potències aliades -la Unió Soviètica, la Gran Bretanya, França i els Estats Units- constituïen l’acusació, i cadascuna d’elles tenia un jutge. Van marcar un abans i un després, també, en la interpretació simultània i la història de la traducció. Va ser un judici relativament ràpid perquè el govern nacionalsocialista va deixar un arxiu quasi perfectament documentat de tot el que havien fet: des de material cinematogràfic fins a actes del govern. Van ser 218 vistes en onze mesos amb 236 testimonis i 5.330 documents. La defensa va utilitzar arguments com el fet que els aliats també havien comès crims amb els bombardejos o el fet que ells no eren els culpables, sinó Adolf Hitler. El Führer es va suïcidar al seu búnquer una setmana abans de la caiguda de Berlín.

“Els nazis van seure als bancs on des del 1916 havien segut criminals de tota mena, i això em sembla molt important: el poder del dret és més gran que qualsevol poder polític”, comenta el catedràtic en dret penal internacional Christoph Safferling. Amb Nuremberg, a més, s’obria el camí a la celebració de nous judicis en els quals es jutjaria la resta dels criminals de guerra, com els metges que van fer experiments inhumans amb els presoners dels camps de concentració i extermini. De fet, després de l’1 d’octubre del 1946 van tenir lloc dotze judicis més als Estats Units contra funcionaris, diplomàtics, metges, SS i juristes alemanys, entre d’altres, fins a l’abril del 1949. “Esclar que haurien pogut seguir celebrant processos contra criminals nazis encara més anys, però els juristes que hi van participar eren molts i molt bons i hauria volgut dir bloquejar la resta de processos”, explica Axel Fischer, historiador que treballa al Memorial de Nuremberg.

Mirar endavant

En el seu moment, la ciutat bavaresa la van escollir els nazis en part per la seva bona connexió, i s’hi conserven diversos edificis de l’època amb arquitectura d’Albert Speer. Des de fa uns anys, els adolescents visiten el memorial i espais com el Camp Zeppelín, que va quedar pràcticament intacte malgrat els bombardejos que van fer de Nuremberg la ciutat alemanya més bombardejada després de Dresden. A l’esplanada davant de la tribuna Zeppelín hi tenien lloc els congressos del partit nazi.

“Les generacions d’avui han de mirar endavant, no crec que hagin de pensar sempre en el passat nazi. Crec que cal pensar aquest espai com un espai de lleure: abans de ser dels nazis era un parc popular”, defensa Florian Dierl, responsable del departament de Memòria Històrica. Potser ja està passant. A la tribuna Zeppelín només hi podien accedir autoritats a l’època nazi: ara és un punt de trobada per a parelles, adolescents i sessions d’ influencers.