La crisi que ve

el govern central acaba d'anunciar el seu paquet de mesures de resposta econòmica a la crisi suscitada per les mesures de restricció de moviment dels ciutadans. Sens dubte es produiran centenars de milers d'acomiadaments amb matalàs d'atur i sense que se sumen a la llarga llista d'aturats, treballs hiperprecaris que pengen d'un fil, deute acumulat per les famílies i falta d'estalvis que queden com a herència de la recessió del 2008. Aquesta vegada ningú pot culpar-nos per "haver viscut per sobre de les nostres possibilitats", no hi ha suposats comportaments socials que hagin de ser penalitzats ni excuses per rescatar bancs i deixar la gent una altra vegada sense sortides. Però com vam aprendre a l'última crisi, els drets i les garanties socials també són una qüestió de salut pública.

Davant d'això, les mesures adoptades pel govern espanyol són imprescindibles però insuficients. El marc de les ajudes està pensat per a una estructura laboral de treball estable que deixa molta gent fora després de successives reformes laborals que han fragilitzat l'ocupació. Per exemple, aquells que tenen contractes temporals i que, en aquest context, n'hi ha prou amb no renovar. Són un de cada quatre contractes -el 71% en el cas dels joves-, la taxa d'ocupació temporal més alta de tota la UE. Tots ells quedaran fora de les ajudes si no se'ls renova, i no tenen dret a prestació, ja que la relaxació de requisits per obtenir-la només està pensada per al treballador que prové d'un ERTO. Sánchez ha apel·lat a la solidaritat de les empreses perquè no acomiadin, però no ho ha prohibit com a Itàlia.

Pel que fa a l'habitatge, les mesures només protegeixen els hipotecats que perdin ingressos per la situació d'emergència. Es deixa fora totes les persones que viuen de lloguer -almenys un 20% de la població- i els que venen de situacions difícils prèvies. Si hi ha desnonaments ¿com es pot respectar una quarantena? On va la gent? Estem parlant d'un país on la taxa de pobresa ja estava en un 26%. Treball i propietat. Aquest és l'ideal que dona forma als ajuts i és el món que vol salvar el govern, excepte que cada cop s'assembla menys a la realitat. Sí que s'anuncia una mica més de despesa social i es relaxen els límits dels ajuntaments, però de moment no hi ha cap garantia de renda extra per als que es queden fora. Aquests dies ressona molt la demanda d'un renda bàsica universal i potser el marc d'excepció contribueix a mitigar les principals objeccions amb què se sol encarar. Cal que la gent gasti per sortir d'una crisi de demanda.

Ningú discuteix que estem en recessió, sinó si podrem recuperar els nivells de creixement previs a la pandèmia i quant trigarem. Un altre gran interrogant és si aquesta aturada obligada es produeix sobre una crisi ja latent de la qual ja hi havia alguns indicis. L'impacte extrem del virus ha posat en evidència l'extrema vulnerabilitat preexistent de l'economia global. Des d'Europa s'aposta clarament per una sortida de la recessió via despesa pública; de fet, el govern espanyol -que ens van vendre com el "més a l'esquerra del continent"- no està sent el més agosarat.

A Itàlia o Noruega es plantegen fins i tot nacionalitzacions per rescatar empreses clau com les del sector aeronàutic. L'alarma vírica ha trastocat tant el nostre món que s'està produint una inaudita revaloració de la intervenció de l'estat. Tot un experiment social en el marc global de la crisi climàtica que sembla donar lloc a una nova era -i potser a una nova i perillosa manera d'afrontar la governança via estat d'excepció-. La pregunta és quant durarà aquest clima i si això quedarà com un experiment temporal de tornada a la socialdemocràcia o com un pas més cap a un nou paradigma postneoliberal. Per descomptat, els nivells de conflicte social no són equiparables als que van donar lloc a l'estat de benestar, però no podem augurar què passarà si l'excepció s'allarga sense contrapartides socials.

Amb crisi pandèmica o sense, és difícil que les taxes de creixement tornin als nivells que van permetre el naixement de l'estat del benestar després de la Segona Guerra Mundial. De moment, ens preguntem com es pagarà aquest augment temporal de la despesa. Si la via és l'augment del deute públic, l'escenari de sortida pot implicar tornar a les retallades i un empitjorament de la situació de partida. Per tant, la situació social pot implicar mobilitzacions en el futur.