Quan l'estat se't fica al llit
Itàlia ha entrat aquesta setmana en una fase avançada del seu desconfinament després d'un debat sobre les relacions i l'amor. Per primera vegada es podia sortir de casa per fer visites, però hi havia molta confusió respecte a qui es podia veure. El decret recollia la paraula congiunti –una cosa així com parent–, que va generar polèmica perquè semblava excloure tota una gradació de possibles vincles com relacions no institucionalitzades –nòvios, amants– i també totes les formes de l'amistat.
El primer ministre va haver de sortir a aclarir que a més dels parents, es podrien visitar "els afectes estables", parelles que no han formalitzat la relació. No obstant això, s'excloïa la possibilitat de visitar amics. Vaja, ni amics, tot i que siguin més propers que els propis germans –per no parlar de sogres i cunyades–, i res d'amants o rotllets d'internet. La polèmica no va calamar-se. Per què havia de decidir l'estat qui és més important per a cada un de nosaltres? O a qui necessitem o ens necessita més? Com es demostra una relació estable davant d'un policia? Hi ha una regla no escrita per als governants a la qual s'haurien d'atenir que diu "No imposis normes que no pots fer complir".
Aquestes discussions són significatives. El xoc de la pandèmia ha permès intervencions de l'estat en les nostres vides com ningú viu recorda. Hem assumit amb facilitat limitacions de la mobilitat, però també retallades de drets fonamentals com el de manifestació. Almenys aquí no es fiquen al nostre llit o en els nostres afectes, i el govern permetrà que decidim a qui volem veure –la limitació serà de nombre–. Si ho fes, ens hi hauríem d'oposar fermament.
L'estat no hauria d'atrevir-se mai a organitzar els afectes humans, tot i que la veritat és que se'ns fica als llits, i molt. Ho fa habitualment quan segueix donant suport a la família com a cèl·lula fonamental de la societat. Encara avui la institució familiar assumeix moltes funcions imprescindibles per reproduir les classes socials i el mateix funcionament del sistema econòmic a través de mecanismes com l'herència, el deute o els impostos. Com ha advertit el feminisme, a més, sense famílies és més difícil desfer-se de l'estat del benestar, perquè quan aquest es replega són les dones les que s'ocupen de les tasques de cures d'ancians, nens i –en aquesta pandèmia és evident– també dels malalts.
És significatiu, doncs, que per limitar la mobilitat l'estat italià se centri en la família. Però la societat no és estàtica, i aquesta institució, tot i que resisteix, va perdent cada vegada més terreny com a nucli organitzador de les relacions humanes. Als seus extrems sorgeixen altres formes d'establir llaços socials, a les quals solem anomenar amistat, i que abasten una gradació de possibilitats gairebé infinita. Per descomptat, no volem que l'estat les reguli, així com no volem que s'immisceixi en els nostres afectes i que ens indiqui quins d'ells hem de cultivar en temps d'emergència.