Una bona dosi de confiança econòmica

i Núria Bosch
10/10/2017
3 min

Fins ara el procés polític i social que ha viscut Catalunya no havia tingut cap repercussió en l’àmbit econòmic, malgrat que s’han volgut trobar conseqüències, però sense cap èxit. Actualment l’economia catalana està evolucionant molt bé, després de la gran crisi patida. Un dels punts forts és la seva obertura, de manera que el comerç exterior és un gran actiu per al seu creixement. El saldo comercial internacional ha passat de ser deficitari (4,6% del PIB el 2000) a obtenir superàvit (5,8% el 2016). Però no és només el comerç exterior, sinó també la bona marxa de la inversió estrangera directa, la diversitat de la seva estructura econòmica, l’aposta per un model de recerca d’excel·lència, el seu atractiu turístic, el fet que Barcelona i la seva metròpoli siguin un centre econòmic i tecnològic de primer ordre, i així successivament.

Els últims dies ha semblat que aquesta bonança i potencialitat econòmiques es podien posar en risc i que per primera vegada el Procés afectava l’economia catalana i espanyola. Els actors econòmics, és a dir, els que prenen les decisions econòmiques, no volen incerteses. La bel·ligerància de l’Estat l’1 d’octubre passat i la possibilitat d’una DUI a Catalunya ha propiciat en els últims dies el canvi de seu d’algunes empreses i dels dos grans bancs catalans, però ja s’ha dit per activa i per passiva que es tractava més d’una reacció per pressionar contra la DUI que per raons realment econòmiques, i que no té un impacte real sobre l’economia catalana, almenys a curt termini. En tot cas, de l’impacte que hagi pogut tenir també se n’ha ressentit l’economia espanyola, que ha vist afectada la seva borsa i la prima de risc.

És evident que un procés de creació d’un nou estat pot comportar certs costos a curt termini vinculats a les incerteses del mateix Procés, però no necessàriament ha de fer-ho a mitjà i llarg termini, ans al contrari. En aquestes incerteses hi ha tres factors importants: les decisions del govern de la Generalitat, que han de donar seguretat jurídica; el paper bel·ligerant del govern de Rajoy, i l’actitud de la Unió Europea (UE).

El president Puigdemont, en el seu discurs del Parlament d'avui, 10 d’octubre, ha assumit les conseqüències polítiques del referèndum d’autodeterminació i alhora ha contribuït a donar seguretat jurídica i confiança als agents econòmics, aspectes que alguns creien que eren incompatibles. Ajornant la declaració d’independència, suspenent els seus efectes en les pròximes setmanes per obrir-se al diàleg i a la mediació, pot contribuir a calmar el nerviosisme que hi pot haver entre els agents econòmics per la situació política catalana. Un aspecte molt important en les pròximes setmanes és reivindicar la vocació europea de Catalunya i la seva voluntat de pertinença a la UE i la zona euro. Això ha de comportar una negociació amb la UE per la continuïtat de Catalunya dintre de la Unió, una injecció de confiança al món empresarial i una dosi d’estabilitat. Igualment, la fórmula política presa per Puigdemont permet a les empreses i als ciutadans tenir seguretat jurídica en les seves obligacions fiscals.

Ara bé, els costos associats a la transició dependran en gran mesura de quina sigui la reacció del govern espanyol al discurs de Puigdemont, que en el moment d’escriure aquest article encara no es coneix en tot el seu abast. Una actitud cooperativa i de col·laboració reduiria tots aquests costos i faria el procés més ràpid i senzill. Per contra, si el govern central manté l’actitud de confrontació farà el procés més difícil, més complicat i més costós per als dos estats. En concret, una situació de conflicte generarà, tant per a Catalunya com per a Espanya, una situació més costosa i tindrà efectes negatius sobre l’economia, en crear-se un nivell d’incertesa més alt. I afectarà també la solvència financera de l’estat espanyol, ja que si no hi hagués un acord sobre el repartiment d’actius i de passius, hauria d’assumir tota la càrrega del deute. Com es pot comprovar, es tracta d’una qüestió política i no econòmica, i hauria de ser raonable pensar que s’actuarà amb racionalitat, evitant una situació en la qual totes les parts hi surtin perdent.

Val a dir que, en el procés de transició, la UE ha de jugar un paper important. No en va, en funció de com es realitzi aquesta funció els esdeveniments poden acabar afectant de ple l’economia europea i l’euro, generant inestabilitat. També és raonable pensar, doncs, que la UE hauria d’actuar de manera que es minimitzin els costos de transició.

stats