L’estat del benestar pateix

A Espanya l’estat del benestar està molt descentralitzat cap a les comunitats autònomes. Si es té en compte la despesa que comporta, l’administració central en gestiona el 52% -concentrant-se en l’administració de la Seguretat Social (pensions i assegurança d’atur)-, les autonomies el 42% i els governs locals el 6% restant. Les comunitats autònomes assumeixen la major part de les competències en ensenyament, sanitat i serveis socials, com el de la dependència, tots serveis bàsics de l’estat del benestar. En altres països federals l’estat del benestar té un pes més rellevant en l’administració local, ja que els governs locals assumeixen competències en ensenyament.

Segons una publicació recent de la Generalitat Valenciana, el 2015 la mitjana de despesa en serveis públics fonamentals (ensenyament, sanitat i protecció social) de la Unió Europea se situava en 2.804 euros per habitant, mentre que la de les comunitats autònomes de règim comú va ser de només 2.366 euros. No obstant això, en el cas de les comunitats forals aquesta despesa va assolir els 3.144 euros per càpita.

Una primera constatació que sorgeix d’aquestes xifres és que no sembla que es pugui afirmar que la insuficiència de recursos de què tradicionalment es queixen les autonomies de règim comú provingui d’una despesa excessiva, si tenim en compte la despesa en els serveis mencionats dels països europeus i de les comunitats forals, així com el fet que la despesa en aquests serveis representa al voltant del 73% de la despesa autonòmica.

També les dades exposades posen en evidència la gran diferència en els resultats proporcionats pels dos models de finançament autonòmic avui existents, el de règim comú i el foral. Ara bé, igualment dins del model de règim comú hi ha grans diferències entre les autonomies en la despesa destinada als serveis de l’estat del benestar. En el període 2009-2015 Cantàbria és la que hi va destinar més recursos, 2.786 euros per habitant de mitjana, i les Illes Balears les que menys, 2.203 euros. Catalunya es va situar en la desena posició, amb 2.474 euros.

De l’examen d’aquestes xifres se’n deriva una segona constatació. Les autonomies que hi destinen més recursos no són les de més capacitat fiscal, les més riques, sinó les que reben més recursos de l’actual sistema de finançament, que com s’ha dit tantes vegades ocasiona moltes diferències de caràcter purament arbitrari entre les comunitats autònomes; és a dir, els resultats del sistema no responen a cap principi d’equitat ni d’ordinalitat.

Així doncs, el 2015 el model actual de finançament va proporcionar a Cantàbria uns ingressos un 30,3% per sobre de la mitjana, mentre que les Illes Balears i Catalunya se situaven en recursos al voltant d’1,5 punts percentuals per sota de la mitjana. En canvi, ocupen, respectivament, la segona i la tercera posició per la seva riquesa.

A banda de la insuficiència de recursos i les iniquitats que es deriven del model de finançament autonòmic, les autonomies s’han vist sotmeses, d’una banda, a la gran davallada de recursos impositius que va ocasionar la crisi econòmica que hem passat, i, de l’altra, a les dures mesures d’estabilitat financera establertes pel govern central, amb uns objectius de dèficit públic que han fet pivotar molta part de l’ajust en els governs subcentrals. És evident que tot això ha perjudicat l’estat del benestar que gestionen les comunitats autònomes.

En conseqüència, entre el 2009 i el 2015 la despesa real per habitant en serveis públics fonamentals de les comunitats autònomes va disminuir a una taxa mitjana anual negativa del -1,8%, mentre que la de les administracions centrals es va incrementar a una taxa positiva de l’1,2% anual. Així doncs, aquesta última despesa s’ha vist protegida, però no pas la corresponent a l’administració autonòmica.

Amb tot, s’observa que les autonomies han fet un esforç perquè aquest ajust en la despesa perjudiqués el mínim possible l’estat del benestar. Abans de la crisi dedicaven a ensenyament, sanitat i serveis socials el 68% de la seva despesa, enfront del 73% actual. Per tant, han intentat que l’ajust recaigués el màxim possible en altres despeses. Igualment, es pot concloure que les comunitats amb menys recursos han hagut de fer un esforç superior per portar a terme aquests ajustos i s’han vist més perjudicades.

Les xifres exposades porten inevitablement a concloure que la pròxima i, segons sembla, imminent reforma del finançament autonòmic s’ha de fer tenint en compte que el que s’està decidint és com finançar l’estat del benestar, i que el sistema de finançament actual comporta una important insuficiència de recursos i molta iniquitat. Segons quins siguin els resultats es pot perjudicar greument els ciutadans. No es pot permetre per gaire més temps que el nostre estat del benestar pateixi.