No cal anar a negociar el finançament

i Núria Bosch
06/02/2017
3 min

El govern espanyol començarà el procés per reformar el finançament autonòmic. Ho fa amb retard, ja que el 2014 s’hauria d’haver aplicat un nou sistema. L’excusa per no abordar la reforma ha estat la crisi econòmica i la consegüent manca de recursos. Ara no és que n’hi hagi més, la qual cosa ja condiciona un bon resultat, però que les autonomies demanin canvis en el sistema fa la reforma inajornable.

Es crearà un comitè d’experts perquè faci una proposta de reforma. Cada comunitat autònoma en nomenarà un perquè defensi els seus interessos, menys, òbviament, el País Basc i Navarra, que disposen del sistema foral, i Catalunya, perquè no hi vol participar. Per primera vegada Catalunya no estarà present en el disseny del nou sistema de finançament autonòmic i tampoc el liderarà, com havia fet fins ara en les successives reformes.

L’actitud del govern català de mantenir-se’n al marge la veig completament coherent amb l’objectiu del seu mandat: portar Catalunya a la independència si la majoria de catalans ho decideixen. Per altra banda, des del meu punt de vista és perdre el temps intentar negociar multilateralment un sistema de finançament adequat per a Catalunya. Ho impedeixen una sèrie de factors que estan arrelats en el pensament dels governants i de molts dels experts espanyols, i també de la ciutadania espanyola.

El 2009 el Centre d’Investigacions Sociològiques va realitzar una enquesta en què preguntava als ciutadans de les diferents comunitats autònomes en quina posició creien que estava l’actual estat de les autonomies i en quina posició els agradaria que estigués. Havien de valorar-ho en una escala de zero (màxim centralisme) a deu (màxima descentralització). En totes les autonomies menys en quatre la descentralització desitjada obtenia una valoració inferior a l’observada en aquell moment, és a dir, es preferia menys descentralització. Les excepcions eren les Balears, Catalunya, Navarra i el País Basc, on la descentralització desitjada obtenia més puntuació que l’observada. A més, a Catalunya i al País Basc era on la distància entre els dos valors era més gran. El professor Ignacio Lago, politòleg de la Universitat Pompeu Fabra, arriba a conclusions rellevants a partir de les dades que proporciona l’esmentada enquesta.

Per tant, llevat del fet diferencial que mostren alguns territoris de l’estat espanyol, les dades anteriors constaten que la descentralització i gaudir d’un ampli autogovern no és un objectiu desitjat per la majoria d’espanyols. Aquest fet condiciona, en gran mesura, el disseny d’un model de finançament favorable per a Catalunya i té dues derivades: una concepció centralitzada de la pertinença dels ingressos impositius i una errònia concepció del principi d’equitat territorial, factors essencials per dissenyar un bon sistema de finançament.

No es pot afirmar que els governs subcentrals tinguin un ampli autogovern polític si no poden disposar d’una manera extensa de les seves bases imposables. Han de tenir poder tributari per establir i regular tributs, gaudir del seu rendiment i gestionar-los. En els països federals àmpliament descentralitzats, federació i estats federals comparteixen sobirania tributària. Dit d’una altra manera, hi ha la concepció que els ingressos impositius generats en un territori pertanyen, almenys en part, a aquest territori.

En canvi, a Espanya hi ha la concepció que tots els ingressos impositius pertanyen al govern central. Des d’un punt de vista hisendístic, s’aplica la lògica de la caixa única. L’Estat estableix, recapta i gestiona els impostos perquè li pertanyen, i en distribueix posteriorment una part a les autonomies. Aquestes no són vistes com a governs als quals corresponen els ingressos fiscals dels seus territoris, sinó que es parteix de la idea que aquests recursos són de l’Estat i, en tot cas, és l’Estat qui delega a les autonomies un cert poder tributari i els concedeix una part del rendiment impositiu. Els governs autonòmics estan sotmesos al poder i la sobirania tributària estatal.

Pel que fa a l’equitat territorial o a la solidaritat entre els territoris, els estats federals donen una importància diferent a aquest concepte. Per exemple, als EUA no hi ha mecanismes de solidaritat entre els estats, i sí que n’hi ha, en canvi, al Canadà o a Alemanya. Però en cap cas s’entén el principi d’equitat entre territoris com a uniformitat. S’assegura que diferents territoris puguin gaudir de serveis públics similars fent també un esforç fiscal similar. Ara bé, aquesta igualtat no s’interpreta com a uniformitat, tal com el dissenyador de l’estat de les autonomies espanyol ha entès històricament.

Tot això ha fet impossible poder dissenyar mai un bon sistema de finançament per a Catalunya. Per això no cal ser presents en aquesta negociació per al nou model. No cal anar-hi. Només tindria sentit una negociació bilateral per obtenir les eines d’una hisenda pròpia, que esperem obtenir amb la creació d’un estat independent.

stats