D'aquí i d'allà

Aquí no és Catalunya. El meu aquí és un aquí fet de gent que volem una Catalunya millor, una Espanya millor, un món millor, que reclamem l’ús de tots els mecanismes de la política que situen els drets dels ciutadans al capdamunt de les prioritats. Aquí i allà falta educació, falten oportunitats.

Allà no és Espanya. Perquè allà també és aquí, entre els que posen totes les pegues possibles per barrar el pas a l’exigència de trobar una nova forma de govern. El meu allà és el d'una Espanya que exhibeix desfilades militars, befes de la policia, malvolences d’uns jutges del Suprem, discursos de qui la fa la paga però no pas per mi. És el d'una fractura emocional que molts sentim, aquí i allà. Costa definir els estats d’ànim quan són una barreja de tantes coses.

No puc dir-ho més que amb una profunda tristesa, però sí, crec que aquí i allà estem d'acord que la sentència obre una nova etapa. No hi ha cap altra possibilitat que acatar-la, i caldrà recórrer-la en totes les instàncies possibles, perquè per a molts és moralment inacceptable i políticament desastrosa. Perquè hem contingut la respiració durant dos anys, però ara hem de treballar, tots, per treure els líders polítics i socials de la presó, per fer tornar els exiliats i per buscar un nou acord polític i social. Des de les institucions, però disposats a canviar-les de debò, perquè la resistència a la reforma mostra la poca ambició d’un país que s’autolimita.

No conec cap altra forma humana de fer-ho que el sit down and talk que demanava Pep Guardiola dilluns passat, amb una veu més greu i menys trencada que de costum. No és aquí o allà. És aquí, allà i arreu. Aprenguem dels que ho han fet abans que nosaltres. El nostre conflicte polític no és el primer ni el més gran del món.

Preguntem-nos, doncs, què podem fer. Aquí i allà necessitem sentir veus que comparteixin el dolor de tots, que sense frases impostades i amb un to sincer que tots sabem que no hi ha manera de fingir, s’assumeixi que hi ha un problema, que és de tots. Aquí i allà hi ha irresponsabilitats que deploro.

Que l’independentisme es va equivocar en els mètodes de fa dos anys ho sabem aquí i allà. Fins i tot n’hi ha que ho han reconegut. Però reivindiquen (reivindiquem) una sortida. I el que no podem acceptar és que es consideri que aquest error mereixia un procés judicial penal i unes condemnes com les que han tingut. Les lleis són interpretables. Per això la justícia la imparteixen les persones. I les persones han d’actuar amb criteris de justícia, i els jutges interpretar les lleis posant per davant el benefici dels acusats.

Aquí i allà hi ha fenòmens que no entenc. La violència de les guerrilles, els fatxendes (en tots els sentits) amb uniforme que insulten la memòria de les tàctiques de mediació del 20-S. En el meu aquí no hi ha violència. En el meu aquí hi ha mil converses pendents. En el meu allà hi ha d’haver una porta que s’obre. En el meu aquí s'ha de poder parlar de tot, al Parlament i al carrer.

No pot ser que el govern d’Espanya no plantegi cap sortida, que no tingui cap pla, que el PSOE reculi fins i tot dels plantejaments que tant va costar d’aconseguir perquè fa bons els pronòstics que deien que aquests compromisos eren en realitat paper mullat. Aquí i allà és que Pedro Sánchez es reuneixi amb els líders polítics de l’allà Espanya ignorant els d’aquí Catalunya. O que Quim Torra es vulgui reunir abans amb Pedro Sánchez que amb els líders dels partits polítics d'aquí, perquè si em pregunten què hem fet en aquests dos anys aquí no sé què respondre. No pot ser que el govern de Catalunya no plantegi cap sortida, que no tingui cap pla. A la roda del hàmster hi ha indignació cap al govern, cap als partits, d’aquí i d’allà. Hi ha acusacions creuades que són artificis electoralistes gairebé grotescos.

Trenquem la dinàmica de blocs, d'aquí i d'allà. Necessitem gent que ens acompanyi d’aquí a allà, que recorri els racons buits entre els uns i els altres. Aquests espais els ocupen avui En Peu de Pau, les entitats de Lafede.cat, moltes persones anònimes i converses discretes, segur, les manifestacions en protesta per la sentència que s’estenen per una bona colla de ciutats de tot l’Estat.

La dinàmica de blocs són avui dia fràgils bombolles de sabó, cadascuna amb els seus mitjans, els seus tuitaires, els seus relats. Hem de prioritzar la construcció de nous consensos a partir de l'acord i no de la confrontació. Necessitem nous prestidigitadors amb la perícia necessària per saber interseccionar les bombolles, no per fer-les esclatar.