Fer-se una composició de lloc

Crec que una mostra envejable d'intel·ligència política i social és la capacitat de fer-se una composició de lloc tan ràpida i completa com sigui possible, i em sembla que a més és exigible si s'intenta articular un discurs coherent sobre qualsevol dimensió de la vida pública. I és evident que no és fàcil. Des del mateix moment en què entres en una cambra, no ho fas sol, t'hi acompanya un prejudici bastit per anys d'educació i experiències. Aquesta precomprensió és la que et fa saber per on s'hi entra, en aquest lloc nou. És imprescindible per trobar la porta d'entrada, endevinar que l'interruptor de la llum serà a mà esquerra o intuir quines dimensions pot tenir la cosa. Però també t’ajudarà a identificar amb més facilitat unes coses que unes altres. Mantenir uns ulls ben brillants i unes orelles ben obertes serà la clau per poder interpretar el que hi trobis. No hi ha coneixement sense curiositat.

Si dic tot això és perquè últimament estic constatant que els canvis que amb cada cop més celeritat s’estan produint en la nostra societat requereixen una nova manera de mirar la realitat i una agilitat per canviar d'ulleres quan calgui. Si parlem de cultura, hi ha gent que, per edat, per tradició, té unes caselles prefabricades en les quals intenta encabir totes les coses noves que veu, com si es tractés d'aquell joc d'encaixar peces geomètriques de colors, i la realitat no sempre hi encaixa. D'altra banda, també trobem sovint gent jove, amb una creativitat desbordant, que abomina de la tradició d'entrada i per sistema. Ni una cosa ni l'altra.

Fer-se una composició de lloc en el món de la cultura, doncs, vol dir restar permanentment atent al “M’exalta el nou i m’enamora el vell” de J.V. Foix. El procés mateix de democratització de la cultura ha fet més difuses algunes fronteres tradicionals. La universalitat d'accés al coneixement ha fructificat de maneres diverses i també ha implicat més fragmentació del pensament, i això no és necessàriament dolent. Vol dir que alguns esquemes de la precomprensió, algunes escoles de pensament, alguns relats comunicatius, algunes adscripcions polítiques atribuïdes potser han canviat. Fan falta lectures des de la tradició, per saber d'on venim i quin és el nostre itinerari, de la mateixa manera que calen accions trencadores i transversals que permetin el sorgiment de nous corrents de pensament. Si aquestes línies només avancen en paral·lel, costarà creuar idees i generacions, deixar pas i aprendre del passat. I la política s'ha de nodrir d'aquesta composició de lloc.

Fer-se una composició de lloc vol dir mirar al teu voltant en l'immediat i fer prospectives raonades en el llarg termini, a mesos o anys vista. Es necessita temps per assentar projectes, saber si són viables i amb quins suports compten, i es necessita crear les condicions i donar els espais perquè en sorgeixin de nous.

Fer-se una composició de lloc vol dir identificar qui està fent què i quin lloc ocupa en el mapa de la cultura, qui empeny des de la societat civil, quina producció cultural estan articulant les empreses i què es demana a les administracions, amb voluntat garantista pel que fa a l'accés als recursos i amb la màxima llibertat per a la creació.

Fer-se una composició de lloc és saber identificar aquell que està iniciant una lluita, el primer brot d’una idea de la qual tothom recela i qui sap si més endavant serà acceptada majoritàriament i fins reclamada com a pròpia.

Fer-se una composició de lloc vol dir saber què és 'Joc de trons' per poder triar si vols o no vols veure 'Joc de trons'. I és garantir l'accés als clàssics, a l'assaig, a una educació de qualitat, a uns mitjans de comunicació que possibilitin ciutadans crítics, és optar per fer una graella de programació o una altra. Fer-se una composició de lloc és assegurar-se que no queden comunitats al marge. Que una cosa és garantir l’accés i l’altra avaluar si realment s’hi accedeix. Que les polítiques d’inclusió no ho són per reduccionisme sinó perquè es garanteix la pluralitat. La cultura, i més la producció cultural en català, necessita protecció, polítiques públiques de promoció de continguts. Cal parlar de coneixement, d'ús, de producció i de difusió, dels mitjans que requereix una llengua per existir. De torradores, si cal. Fer-se una composició de lloc en aquest cas no és esnobisme, no és contingent, no és una voluntat d'imposar o fer la guitza, és posar la cultura al centre de les nostres vides, allò que ens fa plenament humans i que articula la vida comunitària.