“Deixem les mentides per al matrimoni”

Aquesta setmana s'ha commemorat el Dia Internacional per a l’Eliminació de la Violència contra les Dones i encara massa sovint ens preguntem: com pot ser? Som al segle XXI, vivim en una societat suposadament civilitzada, tenim accés universal a l'educació i la sanitat, i encara som així? Encara som aquí? No tinc els coneixements suficients per intentar explicar el perquè de tants abusos, de tants assassinats, de tanta por, però sí que sé que té relació amb una estructura social d'arrels profundes que situa la dona en inferioritat de condicions respecte a l'home.

Una de les coses que encara hem d'explicar quan parlem de feminisme és que el feminisme no reclama la igualtat entre homes i dones. Aquesta reducció a l'absurd interessada obvia que sabem positivament que som diferents i que ho volem seguir sent. El que no volem de cap manera és no tenir les mateixes oportunitats, però hi ha una bona part de la societat, formada majoritàriament per homes, i també per algunes dones, que s'hi resisteix. En l’esfera pública encara estem lluny de la paritat, el mansplaining és tremendament cansat, i, en general, les dones tenim moltes més dificultats per fer sentir la nostra veu. Com ens ha ensenyat Mary Beard, perquè una dona pugui parlar un home ha de callar.

I aquí cal explicar el perquè del títol de l'article. Com és possible que un home reconegut en la seva professió del món de la cultura faci servir una expressió com aquesta públicament, en una reunió de cent professionals igualment preparats? I, encara, com és possible que se sentissin algunes rialles mentre jo proferia un sonor “hala!”? Doncs perquè són majoritàriament els homes els que dominen el llenguatge i el joc dels sobreentesos socials. I això ho permet el conjunt de la societat, la nostra educació, allò que se'ns transmet des del moment de néixer, allò que els homes i el poder fa temps que serven perquè no volen perdre els privilegis que suposa. L'administració de silencis i paraules també és dels homes, i ha de canviar. Preguntem-nos doncs què hi podem fer.

Una de les coses que podem fer és visibilitzar experiències protagonitzades per dones i el que aporten al treball dins dels col·lectius. Com es comporten de diferent manera homes i dones i per què en diversos àmbits de la societat ja es parla de "feminització" dels processos de presa de decisions, de noves formes de lideratge, etc. M'agradaria compartir-ne dues, una de paraules i una de silencis.

Hem d'administrar millor les paraules. Aquest és el principal motiu de l'organització del col·lectiu On Són les Dones, que, de manera gairebé espontània –si no fos pel temps que feia que observaven aquesta anomalia–, va aplegar el 2016 un grup de dones per recomptar i denunciar la subrepresentació de les dones opinadores als mitjans de comunicació. Amb una barreja de rigor, contundència i també humor per traslladar les conclusions, han sistematitzat l'observació d'aquestes dades i, el que és més important, han aconseguit que algunes realitats canviïn. El seu èxit és haver iniciat el camí cap a una paritat que hauria de ser respectada tal com regula la mateixa llei d'igualtat del 2015, però ho és també per la forma com s'ha fet servir aquesta veu contra els silencis mediàtics, autoorganitzant-se a partir de la col·laboració i el suport mutus.

També va bé saber que no tots els silencis són absència de paraules. Vaig poder viure fa unes setmanes la presentació pública d'un cicle de converses sobre dones i espiritualitat al monestir de Pedralbes. La direcció del museu i l’Oficina d’Afers Religiosos de l'Ajuntament de Barcelona havien impulsat un cicle de trobades entre 25 dones de diverses religions en un espai en què precisament les dones han estat protagonistes, i on han fet dels silencis i l’espiritualitat l'eix de la seva existència. La reivindicació del silenci com un llenguatge propi es va mostrar amb una força colpidora en la presentació d'aquesta experiència, que havia consistit en quatre trobades inicials a porta tancada. Aquest projecte ha servit per donar la paraula i compartir vivències de silencis volguts, i també per fer aflorar veus silenciades, per fer visible com actua la dona als marges, com construeix comunitats al seu voltant, per mostrar com des del silenci també es pot parlar i com, de fet, obliga a intensificar l'escolta.

Són només dos exemples d'administració de paraules i silencis, de voler ser iguals per poder ser diferents. Són aquestes veus i no mentides el que volem sentir, dins i fora del matrimoni.