Núvols de cristalls de gel

Un petitíssim instant de pau, asseguda al balcó de casa, en aquests dies que la primavera ja gairebé es pot tocar. Recolzo el cap enrere per aconseguir un relax total. Si tanco els ulls ho veig tot de color taronja. Si els obro, veig el blau travessat per línies blanques. M’adono que, des d’aquest lloc, gairebé mai veig el cel llis, l’aeroport és massa a prop. Però potser, penso, els que viuen en un poblet enmig de la Manxa no en veuen gaire sovint.

A mi m’agraden, les línies blanques. Però per parlar-ne vull saber com n’he de dir. Trobo diverses opcions i totes m’agraden. La primera és solc: el rastre o traça en forma de línia o senyal llarguer, generalment blanquinós, que deixa darrere seu un cos, en moviment a l’aigua o a l’aire, com ara una nau en navegar, un llamp o cos lluminós que travessa el cel, etc. O, parlant d’avions, potser encara és més adequat dir-ne estela: deixants d’avió que són àrees de condensació que s’originen per darrere de les fuites de les turbines i que formen cirrus artificials, petits núvols de cristalls de gel.

Insisteixo, m’agraden els solcs o esteles que els avions dibuixen al cel que veig des de casa. Els trobo bonics i podria passar-me força estona contemplant-los, calculant si aquest avió que ara passa creuarà el traç que ha dibuixat l’anterior i, per tant, entre tots dos hauran dibuixat una creu o una X. Mirant els avions que passen, i els seus rastres corresponents, pots imaginar un munt d’històries sobre qui hi viatja, cap on va, a qui deu haver dit adéu, si comença una gran aventura o si s’enyorarà.

De vegades em vénen moltes ganes de viatjar en aquell avió que travessa el cel damunt meu. De vegades no, perquè m’agrada la comoditat de veure’l asseguda a recer de tot, al balcó de casa meva.

I, finalment, les esteles m’agraden pel seu valor simbòlic. Els avions dibuixen ratlles al cel, els vaixells deixen un solc d’escuma al mar... i nosaltres? Quin rastre deixa una vida? Quin senyal en quedarà, de nosaltres, quan ja no hi siguem? Hi ha línies blanques que desapareixen de seguida, sembla que s’esfumin a mesura que l’avió que les ha provocat s’allunya. N’hi ha, en canvi, que sembla que s’hi vulguin quedar per sempre. Sembla que si l’avió vola a gran altitud, les esteles duren més.

Mentre em proposo volar ben amunt, em ve al cap la cançó d’El Último de la Fila: “ Veo tu casa desde mi balcón, chimeneas y tu ropa al sol, aviones plateados rozando los tejados...”