Obama i Hollande: ¿nova o vella política?
En l’anomenada “nova política” es defensa un estil de lideratge ben diferent del clàssic: hi tenen cabuda els lideratges ètics, transparents, democràtics, cooperatius, horitzontals… en definitiva, tot el que fa referència a un lideratge transformacional, perquè modifica la visió de la població des del convenciment, el diàleg i els valors, no des de la imposició. No obstant, quan observem les actituds del líders occidentals davant de successos tan devastadors com els atemptats de París i les diferents reaccions que generen en la població veiem motius per preguntar-nos sobre la possibilitat real dels nous lideratges.
El president Obama ja té una llarga trajectòria com a líder considerat fred, racional, escèptic, excessivament temperat, cautelós o fins i tot dubitatiu. El seu lideratge és desconcertant perquè sovint confessa els dilemes en què es troba i, alhora, realitza actuacions inèdites, com la primera visita d’un president a una presó d’alta seguretat on el vam poder veure assegut entre els presos, escoltant-los atentament.
Però les enquestes mostren que aquesta actitud poc usual en un president no agrada a la majoria. El 2013 va estar a punt d’intervenir contra el règim de Baixar al-Assad, però no va arribar a fer-ho. El 2014, finalment, va intervenir, però contra l’EI, enemic d’Al-Assad. Un any després, els atemptats de París posen en dubte l’encert d’aquella estratègia, segons el parer de molts diaris nord-americans. Els titubejos d’Obama (com molta gent els anomena) i el seu reconeixement al fet que els Estats Units no són un país omnipotent que pot resoldre-ho tot, disgusta i impacienta gran part de la població.
Després dels atemptats a París, el president Barack Obama ha donat tota la sensació de no disposar d’una fórmula per derrotar l’Estat Islàmic, i això és viscut com una anomalia no agradable en un país, els Estats Units, acostumat a líders que ofereixen solucions ràpides i fermes davant d’amenaces com el terrorisme. Part de la població s’impacienta per la seva reacció temperada davant dels atemptats del 13-N a París, o bé l’acusen de derrotisme. “Reacció en sordina”, van destacar alguns diaris, comparant-lo amb els discursos més combatius d’alguns candidats a succeir-lo, com Jeb Bush. Mentrestant, Obama demana paciència a la població alhora que deixa entreveure que dubta sobre quina seria la millor estratègia per afrontar el terrorisme jihadista, les causes del qual escapen a qualsevol mirada reduccionista.
L’estil de lideratge d’Obama contrasta amb el que Hollande ha posat en pràctica després dels atemptats, descrivint-los com un acte de guerra. Les enquestes informen que el 74% dels francesos aproven la gestió del president Hollande en aquesta crisi i el 84% accepten subordinar determinades llibertats a l’imperatiu de la seguretat. Contra alguns pronòstics, la seva actuació ha reforçat la seva credibilitat com a líder.
Fins ara havia estat considerat un president “pusil·lànime” i fins i tot negligent, acomplexat, “escolà” de Merkel, líder efímer… però la seva reacció d’extrema fermesa quasi militar als atemptats del 13-N ha aconseguit que sigui percebut per la ciutadania com l’estadista adequat en el moment oportú, digne successor de Mitterrand i dotat d’una gran habilitat per reinventar-se. S’ha ubicat en una posició jeràrquica i ferma, autoritària, erigint-se en guardià d’Occident. Al contrari que Obama, s’ha mostrat sensible, líric i fins i tot ingenu, prometent victòria i cantant La marsellesa a Versalles. La massacre va suscitar en ell una reacció més pròpia d’un militar que d’un president.
La psicologia social ha evidenciat que en moments de crisis agudes les persones prefereixen líders autoritaris que mostrin clarament la direcció en la qual anar perquè això disminueix la por i les angoixes que procura la incertesa. No obstant, no està demostrat que aquest tipus de líders siguin més eficaços, ja que, davant problemes complexos, no són les actuacions simples i autoritàries les que triomfen (només cal recordar les decisions de George Bush davant els atemptats de l’11-S i l’augment del terror a què van conduir amb la guerra de l’Iraq). Crec que, com a ciutadania, tenim el repte de reflexionar sobre el nostre grau de maduresa i preguntar-nos el nivell de tolerància que tenim davant líders diferents, que es permetin dubtar davant situacions difícils i compartir les seves reflexions amb els seus equips i amb la població. El dilema és si realment volem nous tipus de lideratges o si encara no és el moment d’afrontar-los.
