L’obligatorietat de la mascareta
Entre els motius que expliquen com estem amb el covid, hi ha un factor gens menystenible: la nostra escassa interiorització de les normes cíviques. Seguir les normes sempre comporta una certa repressió de la individualitat pensant en la col·lectivitat. El que ens surt és no recollir la caca del gos, però per poc que pensem en el bé comú sabem que ho hem de fer. I és aquest pensar en el nosaltres per sobre del jo el que hauria de fer que no es fumés dins l’oficina o el bar. Ho fa? No, almenys d’entrada. Els que hem patit anys de companys de feina fumant a frec dels nostres pulmons, els que hem trepitjat un munt de caques, sabem que “aquesta regla de conducta emanada de qui està legitimat per dictar-la” -cito el diccionari-és paper mullat si no la garanteix un cert grau de coerció.
Quan la norma està justificada i parteix d’un ampli consens, es donen les condicions perquè passi en poc temps de semblar arbitrària a ser pur sentit comú. Però aquest procés, per paradoxal que sembli, es catalitza amb coerció. ¿És sentit comú que no es fumi en un ascensor o una classe? Ho passa a ser només quan el grau de coerció, unit al sentit comú i el consens, fa impensable fer-ho. Abans, demanar-ho educadament era, segons bastants fumadors, una mostra d’intolerància.
La interiorització de les normes és bàsica per civilitzar-se. Permet sotmetre-s’hi sense sentir que hi són, les fa transparents i acaba fent gairebé innecessària la coerció. Pot semblar que aturar-se davant un semàfor vermell és sentit comú. Primer passes tu i després jo. Jo he vist cruïlles amb semàfors, en ciutats del Tercer Món, amb un inextricable embús de cotxes embogits tocant el clàxon. I l’enorme dificultat d’aquestes ciutats i països per créixer en benestar també depèn d’aquest aprenentatge. Pot semblar que va contra el sentit comú que l’amo d’un bon restaurant, en ple covid, et serveixi els plats amb la mascareta sota el nas. O que en un vagó de metro força ple uns quants viatgers se la treguin per parlar pel mòbil. I sí que hi va a Lausana o a Berlín, però no a Barcelona. La prova que no hi va és que els que seuen a taula o s’agafen a la barra per no caure no baden boca: reprimeixen les seves “mostres d’intolerància”. I és justament perquè aquest comportament és norma entre els barcelonins i no entre els berlinesos que aquí, per fer complir les normes, cal un policia a cada cantonada -cosa que, en la pràctica, fa que no n’hi hagi- i allà no.
Com ho han aconseguit? Com ho podríem aconseguir? Hi ha dos principis bàsics: 1) fer només normes clarament justificades i que comptin amb un ampli consens i 2) fer només normes que ens veiem capacitats per fer complir (a través d’una coerció que, com més s’interioritzin, més social i menys policial serà). Els 40 anys de dictadura units a això que anomenen mediterraneïtat ens han creat la sensació que democràcia i coerció són incompatibles. És al revés: pel que fa a la interiorització de les normes, són inseparables. Portar mascareta no és obligatori perquè es digui que és obligatori: només ho és quan si no la portes o la portes per sota el nas, ets objecte d’algun tipus de coerció.
