Obrim un parèntesi

Si les societats tenen temperatura, Catalunya entra a l’agost sobreescalfada. Aparentment, l’economia rutlla, l’atur encara baixa, les exportacions es mantenen i el gran problema, la productivitat de la nostra economia, encara no mostra senyals alarmants perquè el creixement i l’ocupació tenen recorregut a l’alça. Políticament, la tensió viscuda entre l’octubre i el desembre del 2017 també ha baixat, però hi ha un mar de fons que amenaça la calma aparent que pot durar un parèntesi calorós.

· El president de la Generalitat, Quim Torra, continua deixant clar en cada intervenció que la seva presidència és interina i que està condicionada a “fer República” i al “ momentum ”, una fórmula que cada oient interpreta segons els seus interessos i, sobretot, una manera d’evitar haver de parlar del futur als ciutadans amb la claredat que la minoria independentista pota negra interpretaria com una rendició intolerable. Una rendició, paradoxalment, d’aquells que en realitat són els que se l’estan jugant judicialment, patrimonialment, políticament.

· El president Torra està genuïnament focalitzat en la presó i l’exili. Per tarannà personal, per la manera com ha arribat a la presidència, Torra viu amb profunda angoixa la situació a les presons i a Brussel·les i ha advertit al mateix Sánchez que no té res a perdre mantenint el pols. La gestió de govern ha quedat en mans del vicepresident econòmic i la consellera de Presidència, i la relació bilateral amb el govern espanyol està representada per Ernest Maragall, un dels pocs polítics sobiranistes amb l’autoritat i l’ofici suficient per evitar els eufemismes màgics. Torra admet que viu “emocionalment” la presència de polítics en presons catalanes i amb “impotència” el fet de no aconseguir-ne l’alliberament immediat. La seva predisposició al “sacrifici” l’expressa sense embuts, així com la voluntat d’aconseguir un “ momentum ” que podria produir-se amb una victòria indiscutible a les eleccions municipals o, potser, en l’embat que significaria per a la societat catalana més enllà de l’independentisme unes sentències que ha qualificat públicament que s’anuncien ja no només injustes sinó amb voluntat “d’escarmentar”.

· El president del govern espanyol continua amb el seutràiler sobre l’Espanya socialista. És a dir, preparant les eleccions des de la Moncloa, amb un CIS avantatjós publicat oportunament i una meticulosa campanya d’imatge. Sánchez intenta obrir, pel que fa al problema amb Catalunya, una incerta tercera via capaç de contenir la dreta de Pablo Casado i el descavalcat Albert Rivera, i oferir als catalans “votar alguna cosa que permeti la Constitució”. És a dir, la quadratura del cercle, la pedra filosofal que permetria que els ciutadans de Catalunya oblidessin els greuges, insults, violències i empresonaments dels últims vuit anys. Sánchez s’haurà d’arriscar si pretén tenir credibilitat entre la majoria sobiranista o, tan sols, intentar dividir-la.

· La Crida del president Puigdemont manté a la pràctica l’opa sobre ERC i la CUP en nom de la unitat i amb el PDECat alineat, amb un nou coordinador general, David Bonvehí, que parla de “més coherència [que ERC] des del 27-O”. Bonvehí sembla oblidar que les cabrioles les fan en públic i que la metamorfosi convergent és fruit del judici pendent del 3% i d’abraçar disciplinadament el lideratge del president Puigdemont i la seva estratègia de mantenir el pols amb l’Estat confiant en la victòria als tribunals europeus. No trigarem a saber si això de “més coherència” és un malabarisme verbal o una estratègia interna sostenible.

· La reflexió interna d’ERC, impulsada des de la legitimitat de la presó, ha de fer front als maximalistes que obliden que l’estratègia de l’enfrontament violent no és una opció a Catalunya. Així, els representants de la recta via donen lliçons als presos polítics que estan pagant les conseqüències dels fets d’octubre amb la seva llibertat i un cost altíssim familiar i professional. Aquesta setmana hem vist que quan acusar de traïdor és gratis ens enfanguem en la baixesa política.

· La política obre un parèntesi d’estiu amb l’amenaça real d’una tardor calenta, aquella que en altres temps s’atribuïa a l’acció dels sindicats. L’escalfament vindrà per la pressió maximalista dels CDR; per la lentitud amb què pugui avançar un PSOE que encara ha de demostrar si té la voluntat de solucionar el problema o si continua menystenint la gravetat de la situació i evitant reconèixer la solidesa del moviment sobiranista, i, sobretot, la temperatura la tornaran a apujar els judicis. Els presos polítics es veuen engarjolats a ells mateixos per molt de temps. La possibilitat de judicis justos fa temps que es va allunyar i un escarment públic i unes penes altes poden portar-nos un altre cop a un ambient irrespirable i imprevisible.