Off Barcelona: el teatre ja no s'estrena només a la capital

BarcelonaEls primers espectadors del musical T'estimo si he begut el van veure el setembre a La Sala de Rubí. El nou espectacle de Jordi Casanovas sobre l'1-O, Alguns dies d'ahir, es va estrenar a l'octubre a Montcada i Reixac. La comèdia de Ramon Madaula Els Brugarol va arrencar funcions el juliol a Premià de Mar i el triplet d'Encara hi ha algú al bosc –format per una obra de teatre, una exposició i un documental– s'obre al públic per primera vegada aquest dissabte a Igualada. Són quatre exemples recents que posen de manifest una tendència: les obres de teatre ja no s'estrenen només a Barcelona.

A la primavera el coronavirus va deixar nombrosos espectacles sense poder fer temporada a la capital. La pandèmia també ha remogut la cartellera de la tardor, perquè molts teatres han optat per recol·locar-hi els muntatges que van haver de suspendre a partir del març. Tot plegat fa que al principi del nou curs s'hagin concentrat moltes més obres de les habituals a punt per estrenar. I com que les companyies necessiten actuar –sobretot després de més de sis mesos d'aturada–, els teatres de tot Catalunya s'han convertit en els salvavides de la creació.

"El territori està acollint la temporada que no es pot fer a Barcelona. Els teatres d'arreu de Catalunya s'hi han implicat molt, i són els que estan traient les castanyes del foc", explica David Selvas, director de T'estimo si he begut. El seu espectacle és gran, amb set actors i coproduït per Dagoll Dagom, T de Teatre i La Brutal. El confinament els va barrar l'estrena prevista, que havia de ser el 21 de març al Teatre Poliorama. Com que ja tenien la gira lligada per a aquesta tardor, han decidit fer el camí invers: primer voltaran pel país i després (l'octubre de l'any vinent) arribaran a Barcelona. Fins a finals de febrer tenen programades trenta actuacions en municipis com Olot, Figueres, Sabadell, Girona, Sitges, Cerdanyola i Valls.

Cuidar més les funcions

Com ells, altres muntatges també començaran per la gira i acabaran a la capital. Aquest gir territorial suposa un canvi en el funcionament del sector teatral, acostumat a estrenar a Barcelona –on atrauen mitjans de comunicació, crítics i programadors– i després actuar per la resta del país. Fins ara alguns espectacles ja feien el camí invers, en especial els que sorgien de pols de creació descentralitzats com la Sala Planeta de Girona i la Trono de Tarragona, però eren pocs els que s'havien gestat a Barcelona i decidien estrenar a fora. Com ha passat amb moltes altres coses, la pandèmia ha accelerat un canvi de dinàmica que els artistes creuen que, si es manté, serà bona.

"Permet, amb certa facilitat, fer la gira i les funcions a Barcelona durant la mateixa temporada. Això fa menys probable que s'hagin de substituir els actors", explica el director d'Alguns dies d'ahir, Ferran Utzet. L'espectacle –sobre com una família viu els atemptats del 17-A, l'1 d'octubre del 2017 i la tardor d'aquell any– està escrit per Jordi Casanovas, que ja en anteriors ocasions havia optat per descentralitzar les seves estrenes. Ara han engegat la gira, que s'acabarà al maig a La Villarroel de Barcelona. "Els actors fan la funció cada dia en un teatre diferent i això els dificulta una mica l'aprenentatge, perquè s'han d'acostumar a les noves dimensions de l'escenari i a la sensació de platea. Però a la llarga enrobusteix l'espectacle i crea un estat d'alerta interessant", apunta Utzet, que afegeix que "quan l'obra arriba a Barcelona és molt més forta". La companyia liderada per Selvas també s'hi ha trobat. "Hem d'adaptar l'espectacle quan la funció encara està verda. El cuidem molt més, perquè és fràgil i no té l'embranzida que agafa després de dos mesos a Barcelona", subratlla.

Programar sense veure'n el resultat

Descentralitzar les estrenes implica que els programadors dels equipaments municipals ja no poden utilitzar la capital d'aparador per decidir quins espectacles s'enduran després a les seves cartelleres. Però els artistes defensen que es pot programar igualment. "Tenen prou informació i material per veure què s'està coent. No cal esperar que les coses estiguin fetes per programar-les i no cal programar sempre el mateix", afirma el director d'Encara hi ha algú al bosc, Joan Arqué, que demana "risc i professionalitat". La companyia, juntament amb el col·lectiu Cultura i Conflicte, vol eixamplar les fronteres del teatre i per això presenta tres peces en una que aborden la violència sexual a la guerra dels Balcans. L'espectacle es veurà a Sabadell, Mataró i al festival Temporada Alta de Girona abans d'arribar, al maig, al Teatre Nacional de Catalunya.

"Ara és el moment de redefinir-ho tot. Hem d'aconseguir que el teatre de Catalunya no sigui només el que es fa a Barcelona. I si només ofereixes gires a allò que té èxit a la capital, mantens l'statu quo del sector", afirma Utzet. El silenci dels telers (que també dirigeix) ha fet camí abans d'arribar a Barcelona: primer es va veure a Gironella, després a Manresa i ara s'instal·la al Maldà. "Quan la companyia és petita, si no surten funcions de gira perdem la inversió. Es genera una pressió extrema en els artistes", diu Utzet.

El model a què aspiren els directors és el de França, on hi ha una xarxa robusta de teatres municipals que no només programen, sinó que també fan de productors. "La situació actual del país dona per establir un circuit sòlid de gires. Però igualment cal inversió i polítiques a mitjà i llarg termini. Falta que ens creiem, d'una vegada per totes, la importància de la cultura i de la indústria cultural", defensa Arqué, que llança la idea de "crear una xarxa de teatres nacionals de Catalunya". No es tracta de debilitar Barcelona, sinó d'enfortir la resta del país per donar impuls a un sector extremadament damnificat per les conseqüències de la pandèmia.