Oh, caminant, avui és el dia...

Eixe dia ha arribat, oh, caminant. El dia que et pensaves que no arribaria mai. L’oracle t’ho digué i tu no en feres cas, perquè et senties jove, perquè a dins teu hi niava aquell afany de no fer com els avantpassats: aquells que s’anomenen pares teus. Tu, caminant, no volies ser com els avantpassats, no volies recitar-ne les lletanies. Vas jurar que tu no. Que no diries mai eixes paraules, les que ells van dir, com un lament. Que educaries el plançó d’altres maneres més sàvies. Va semblar que ho aconseguiries, oh, il·lús caminant. Vas comprar-li un joc de ciència als tres anys i una cuineta als sis. Volies que el plançó fos educat en la col·laboració familiar. Ell hauria de ser responsable d’algunes tasques, cada cop més complexes, cada cop més feixugues (sense arribar, esclar, a l’extrem de l’esclavatge infantil). El plançó pararia taula (la taula amb les viandes) i recolliria cada nit la màrfega. A tal efecte, vas explicar-li històries ancestrals de nens que ajuden a casa: que escombren els portals i treuen la pols als déus de l’altar.

Però, caminant, l’infant que educares anà creixent i creixent. I amb les impureses de la cara arribà també aquella altra impuresa: la de la sang adolescent. Aquell infant ja no et creia com a progenitor, només tenia ganes d’emmirallar-se a l’estany i d’observar, a la plaça del temple, els ballarins de TikTok. Ha arribat el dia, caminant, d’exclamar la frase que vas jurar que no diries mai, de mais. I la frase és aquesta que diràs avui, potser demà per primer cop, com un regal amarg del destí, com una broma, amarga, dels avantpassats. Avui, oh, caminant, diràs al plançó: “Això no és un hotel”.