BarcelonaEls 138 anys d’història, els 16.000 llocs de treball i també la condició de quarta empresa catalana per facturació devien tenir algun pes en els engranatges mentals de Josep Oliu durant la tarda de dijous. El president del Sabadell havia rebut una última oferta per part del seu homòleg del BBVA, Carlos Torres, en la negociació per la compra del banc.
Oliu va convocar el seu consell d’administració per estudiar-la i donar-li una resposta. Però al seu cap, portant la qüestió al món binari del sí o el no, es començava a dibuixar una resposta. Era la resposta que es derivava del que havia dit a Torres el mateix dijous: “No tot es resol necessàriament amb fusions o concentracions a qualsevol preu”.
De la resposta d’Oliu i de la resta del consell en depenia l’existència del banc, però no era una resposta òbvia, ni molt menys. Cal tenir en compte que el Sabadell es troba en una situació compromesa i que els mercats animaven la fusió, com ho han fet els reguladors i el mateix govern central. A més, Oliu, de 71 anys, sap -és un problema que el banc ha arrossegat des de fa temps- que potser ha trigat massa a organitzar la seva successió mentre el seu segon, Jaume Guardiola, no té clara la seva continuïtat al banc. Dir sí acabava amb molts problemes.
La traïció turca
El primer indici que les negociacions no anaven prou ben encaminades va arribar en un acte del sector on havien de parlar tant Jaume Guardiola com Onur Genç, el conseller delegat del BBVA. Guardiola va dir que no podia dir res. Genç, en canvi, va afirmar que el BBVA tenia dues alternatives, a banda del Sabadell. La frase va ser rebuda com un cop baix a la cúpula del banc amb seu a Alacant.
Però el problema principal eren els habituals de les fusions: el preu i el repartiment del poder. Tot plegat en uns dies en què el BBVA valia en borsa molt més que el banc català: aquest divendres, 13 cops més. En dies recents, el multiplicador rondava el 8.
El Sabadell no va estar d’acord amb les xifres que es posaven sobre la taula. I va recordar al BBVA que té una filial a Turquia que pot portar-li problemes i que també està immers en la investigació del cas Villarejo, l’excomissari de policia que espiava pel banc en l’època de Francisco González.
Sí que es va fer una concessió amb els càrrecs: s’oferia a Oliu la vicepresidència no executiva. Però el que era un intent d’avançar va acabar sent un obstacle enorme. Perquè sobre Torres pesa l’amenaça d’acabar imputat en el mateix cas Villarejo, cosa que deixaria el vicepresident -Oliu- al tron. La negociació es començava a tòrcer i va aparèixer encara un altre element: des del banc català responsabilitzen el BBVA de les constants filtracions als mitjans aparegudes durant la negociació.
Les complexes discussions entre les dues parts tenien diferents nivells: els presidents negociaven el preu. Els detalls estaven a càrrec dels seus consellers delegats. I a mesura que passaven els dies la contundent posició del BBVA -que tampoc es comprometia a fer concessions respecte a la continuïtat dels serveis centrals del Sabadell o de mantenir el model de gestió- començava a escampar un pensament compartit per diferents executius del banc: “Tant de bo això no surti”.
Mentre els presidents jugaven la seva partida sense avenços, els quadres del BBVA es mantenen optimistes i fins i tot fan mapes de com quedaria la xarxa comercial una cop absorbit el banc català. Tothom dona per fet que cediran: “Si van sols, quedaran empetitits”, raonen. Des de l’òptica del BBVA, Oliu era inflexible en les seves pretensions de preu: es va negar a acceptar un bescanvi d’una acció del BBVA per nou del Sabadell (que valorava el banc català en uns 2.250 milions) i insistia a demanar un canvi 1 a 8 (uns 2.500 milions), segons va explicar El Confidencial.
El trencament
Tot se’n va en orris quan el BBVA introdueix una nova variable en les converses: en comptes d’oferir bescanvi d’accions, obre la porta a pagar en efectiu pel banc català. Això té dues conseqüències: d’una banda, els accionistes del Sabadell, ja molt castigats, es quedaran sense el consol de tenir títols d’una gran entitat. Però la segona, més dura, és que si el BBVA paga no hi ha negociació que valgui. L’absorció serà molt més contundent del previst -i la previsió ja era dura.
Dijous Oliu arriba al consell cap a les 21.00 hores però ja té una resposta al cap. La que li ha repetit en els últims dies a Carlos Torres: “Voleu que entregui el banc per una vicepresidència”. El consell el secunda i el Sabadell diu no. A primera hora de l’endemà es fa públic. El Sabadell afrontarà la travessia del desert dels tipus baixos en solitari.
LES CLAUS
1. Per què l’operació naufraga?
En totes les negociacions hi ha punts de partida distanciats, però en aquest cas no hi va haver avenços. El BBVA entenia que el Sabadell no tenia altra opció que acceptar el que plantegés, mentre que el banc català demanava un millor preu i més cessions en temes com el repartiment de poder o la preservació de serveis centrals.
2. Quin va ser el clima durant la negociació?
Fonts financeres ja explicaven des de l’inici que “els nuvis no anaven gaire contents a l’altar”. Molt gràfic va ser Onur Genç, conseller delegat del BBVA, quan en plena negociació va avisar en una conferència que el seu banc estudiava dues opcions més, a part de la del Sabadell.
3. Quin paper hi ha jugat el cas Villarejo?
Existeix la possibilitat que Carlos Torres, actual president del BBVA, sigui imputat en el cas pels espionatges de l’expolicia. Si això passés, podria obrir-se la porta que el vicepresident -càrrec ofert a Oliu- passés a ser president. I el BBVA volia evitar aquest escenari.
4. Quin és el detonant?
El BBVA va plantejar un escenari: pagar en efectiu l’operació. Això finiquitava la negociació, enduria les condicions per a la part catalana i castigava els accionistes.