Millor sola que en companyia d’homes

OMBRA (PARLA EURÍDICE)

TEATRE LLIURE | 12 DE JULIOL

| 12 DE JULIOL Tot i la interessant i enginyosa ostentació audiovisual, les filigranes tècniques de la proposta i el magnífic treball de l’actriu Jule Böwe a Ombra (Parla Eurídice), la mirada de Katie Mitchell sobre el mite d’Orfeu exhibeix més reivindicació que teatre. La directora britànica ha revisat la mítica història d’Orfeu i Eurídice i ha convertit una història d’amor en una de desamor al servei d’un feminisme excloent -tan respectable com estèril- servint-se d’un poètic text de la premi Nobel de literatura Elfriede Jelinek. Feminista en la mesura que qui pren la paraula és Eurídice i que el viatge èpic d’Orfeu se substitueix pel d’autoconeixement d’Eurídice, que és qui al final es quedarà als inferns per voluntat pròpia. Ella decidirà.

Eurídice és la depressiva dona d’un famós cantant de pop-rock, incòmoda amb el seu cos, que no troba què posar-se i que vol ser escriptora. Ell és un home a qui li agrada fer l’amor amb la seva dona i que als concerts li dedica les cançons. Però ella està tipa, diu, de ser tractada com un objecte (?) i de dependre del mascle. És ella qui parla i explica el seu desamor -més ben dit, el seu nihilisme sentimental- fins a prendre la decisió alliberadora de quedar-se als inferns i així poder fer el que sempre ha volgut: escriure (qui l’hi impedia?).

Amb una feble dramatúrgia que no il·lustra els motius de la dominació denunciada, el més innovador i atractiu de la proposta és la narrativa visual. L’espectador veu en una pantalla el que es grava en directe en els sets instal·lats sobre l’escenari mentre una actriu llegeix el text de Jelinek, amb una sobretitulació una mica confusa.

Ombra (parla Eurídice) és un entretingut híbrid sense emocions de teatre i cinema en el qual destaca la textura de cinema negre de les imatges i solucions força imaginatives, com la de convertir la llacuna Estígia en un llarg túnel que es travessa amb un Volkswagen Escarabat.