Omplir la nevera caminant

No és l’epidèmia, és la crua realitat; hi ha malalties que no tenen cura, i la ciència, la medicina, la recerca i el coneixement van al seu ritme. ¿Hi haurà vacuna d’aquí sis mesos? Jo ja fa mig any que sento aquesta cantarella i l’únic que veig és que estem a les portes d’un nou confinament, enmig d’una segona onada encara més terrible. Però no vull escriure sobre la gravetat de la pandèmia, sinó sobre la necessitat d’assumir que una crisi com aquesta ens obliga a prendre decisions col·lectives contundents. I avui, vull parlar de comerços.

Fa anys que les bones botigues desapareixen. Primer va ser Vinçon, aquell gran invent barceloní que donava sentit unitari a les plantes baixes de la mançana de Cerdà. Els meus pares vivien a prop de Vinçon i no tenien segona residència, motiu pel qual durant anys passava literalment els dissabtes a la tarda a la botiga. Passejava per les galeries tapissades d’un negre impactant per ressaltar els vermells i el blanc de llums i objectes de disseny que encara em fascinen, i sempre hi trobàvem amics i coneguts. Anar a Vinçon era com anar al teatre; per l’escenografia, per la selecció d’objectes increïbles i per aquells taulells d’atenció on t’embolicaven els regals amb rotlles de paper que feien música quan els escapçava la guillotina. I per l’increïble efecte urbà d’entrar pel passeig de Gràcia i sortir per la balança industrial de Pau Claris o pel carrer Rosselló. Sempre hi acabàvem comprant alguna cosa, encara que fos molt petita, i són objectes que m’han acompanyat al llarg de totes les mudances.

El tancament de Vinçon és només l’expressió del que passava al mateix temps als municipis perifèrics, on obrien grans naus industrials de cadenes globals i s’hi feien llargues cues de cotxes, atrets pel reclam de l’aparcament gratuït. També proliferaven urbanitzacions residencials de casetes amb piscina i gespa regada amb aspersors. Els centres de ciutats com Barcelona se’ls disputaven les millors marques i les botigues tradicionals s’han anat replegant sobre els eixos històrics dels barris, en carrers denostats com República Argentina, Gran de Gràcia o la Carretera de Sants. Ara el meu llistat de comerços imprescindible passa per una sabateria infantil (com els creixen els peus a les meves filles!), la botiga de les bates, la fruiteria, el senyor dels llegums, el forn de pa, la merceria per les llanes, la carnisseria-xarcuteria, la farmàcia, la papereria (també pels cromos dels animals) i el pollastre a l’ast quan em rendeixo els diumenges. Però tots aquests comerços han quedat bastant tocats per la pandèmia. Obrir els suposa costos molt alts, tenen beneficis molt ajustats, el comerç electrònic els fa una terrible competència i els propietaris no els rebaixen els lloguers. El resultat és que moltes de les meves botigues de proximitat han anat tancant. I si tanquen els bons comerços se’n ressent tot el carrer, perquè un bon agrupament de negocis és fonamental per donar a la gent una raó per moure’s a peu fins allà.

Per això és tan necessària la idea de la ciutat dels 15 minuts, i alhora tan difícil d’implementar. Les premisses sobre les quals es va legislar l’urbanisme metropolità estan completament obsoletes. Llavors, es tractava de regular les densitats i els volums edificats, per fer front a la galopant especulació de la dècada dels setanta. Avui, en plena crisi, no disposem de cap mesura per corregir les expectatives de rendibilitat dels propietaris dels locals, ni per afavorir uns usos sobre uns altres. Els carrers grans, els passejos, les rambles i les avingudes metropolitanes han de ser els grans espais socials que articulin els barris de proximitat o les ciutats dels 15 minuts. I necessitem dosis ingents de creativitat per recuperar els locals que quedin buits, per ajudar els petits botiguers a sobreviure, i per fer-ho fàcil a la gent perquè es desplaci amb una mobilitat més tova i més diversa. A tots els carrers hi falten espais segurs per guardar les bicicletes o patinets i espais flexibles per a l’organització comunitària. Cada local buit és un problema del barri, i una furgoneta més donant voltes als xamfrans, perquè el comerç electrònic no s’atura. Les persianes abaixades estrenyen l’amplitud de l’espai públic al carrer i són un motiu més per agafar el cotxe cap als polígons perifèrics. ¿I quants artesans, professionals o emprenedors no es beneficiarien dels locals en planta baixa? L’impuls de l’activitat comercial és un camp bastant nou per a la pràctica urbanística. La viabilitat de cada comerç és la garantia que el carrer i, per extensió, el barri, funciona. L’urbanisme té una enorme capacitat per gestionar grans visions, i sobretot per limitar o regular, però si la metròpoli ha de ser una ciutat de ciutats necessitarà també aquesta mirada mil·limètrica de revitalització dels negocis a peu de carrer. Aquest hivern, omplim la nevera caminant pel carrer de vora casa.