L’onzena normalitat d’aquest món

ParísParís, 10 de juny. Quarts de deu del matí. Cel gris, amenaça pluja, però fa un ressol que no perdona. Res estrany pel lloc i la data. Esmorzant tranquil·lament a l’hotel de sempre. Un petit hotel a peu del Sena, gens fastuós, molt familiar, on el luxe i les estrelles de l’establiment no són l’aspecte més important. El que és important és mantenir la normalitat, sentir-se com a casa, repetir tot allò que s’ha fet any rere any. Agafar autoconfiança fent que res canviï perquè tot es repeteixi. És l’única obsessió. Davant les portes de l’establiment, dos o tres fans i un parell d’unitats mòbils de televisió. No sembla que siguem davant d’una efemèride com la que podem presenciar avui. Un carrer inhòspit, pràcticament buit, avui tallat per obres. Tres quarts de deu. Sortida cap al Bois de Boulogne, el parc més gran de París. Allà hi ha les instal·lacions de la Federació Francesa de Tenis, on se celebra el torneig de terra batuda més important del món. L’equip puja a la furgoneta que l’organització té preparada.

Carlos Costa, un gentleman, és el guardià de la logística i del protocol al mateix temps. Peça fonamental en l’engranatge del número 1 mundial, coneix el circuit i les seves interioritats com ningú i gestiona l’entorn com un director d’orquestra. Res s’escapa del control de l’exjugador català, convertit en el millor mànager de la història del tenis treballant per al millor atleta de la història de l’esport espanyol. Onze en punt. Entrenament a la pista tres, reservada des d’ahir. A la terra batuda, davant el manacorí se situa el seu nou entrenador, Carles Moyà, que la temporada passada va assumir el repte de substituir Toni Nadal, l’oncle i entrenador de tota la vida. L’extenista està en bona forma, continua mantenint el toc del número 1 que va ser. Els resultats avalen la bona feina en la seva primera temporada treballant sol. Una horeta de pràctica per notar la raqueta, entrar en calor i buscar els cops que seran claus avui per derrotar el rival. Revés una mica més creuat del normal, drive amb tota la rosca que sigui possible perquè la pilota pugi molt respecte al revés de l’austríac i deixades per si el rival juga molt endarrere a la línia de fons.

Apareix Mats Wilander, comentarista actualment a Eurosport, i sentencia que la final serà dura. A l’equip sempre hi ha molt de respecte pels rivals. Tan sols són les dotze. Després d’una dutxa ràpida cal dinar, en petit comitè, al privat de la zona de jugadors. El mateix menjar de cada dia de partit, peix i arròs. No canvia res. Temps per xerrar abans d’anar cap al vestidor. Tot just vint minuts després de dos quarts de dues. Queda una horeta ben llarga. Primer el Titín, el fisioterapeuta, que mima el tenista com ningú, necessita mitja hora per posar tots els apòsits i embenatges que calguin al guerrer. Després cal trobar el punt de concentració abans d’escalfar-se. Són les tres. La rutina continua, els jugadors són cridats amb el mateix ritual de sempre. Una cosa ha canviat. L’afecte dels francesos, que comencen a considerar el Rafa una mica seu. Potser perquè ara ja és història del torneig.

Presentació dels contrincants. El locutor de sempre canta, un a un, els títols dels dos jugadors. Quan arriba als Garros de Rafa Nadal, ha de cantar deu anys i la tribuna s’excita quan els va esmentant. Els crits de “Vamos Rafa” són una constant durant el partit, les erres derrapades denoten que els parisencs utilitzen la forma d’animar el tenista tan habitual a tot arreu. Els gestos entre punt i punt del balear també són els de sempre. Punt a punt, joc a joc, es repeteix la història, tot i que canvia el rival. Per molt disputats que siguin els punts, quan s’arriba al moment decisiu cauen del mateix costat. Cinc minuts per a les sis. Normalitat a la pista Philippe Chatrier. Rafel Nadal ha guanyat per onzena vegada el Roland Garros.