Una òpera contemporània amb humor i color

BarcelonaLes bandes sonores del cinema dels anys 40 i 50, l’agilitat de les comèdies de Hollywood i els còmics de Moebius són tres ecos que ressonen a Je suis narcissiste, òpera bufa de Raquel García-Tomás amb llibret d’Helena Tornero i direcció escènica de Marta Pazos, impulsada per la companyia Òpera de Butxaca i Nova Creació. “Un dels reptes era si seríem capaces de fer riure el públic”, recorda García-Tomás. Se’n van sortir en l’estrena al Teatro Español de Madrid a principis de març, i esperen que passi el mateix del 12 al 14 d’abril al Teatre Lliure; tots dos en són coproductors juntament amb el Real. “A Madrid la gent reia i aplaudia. Va ser màgic veure com arribava a la gent. Això no acostuma a passar amb la música contemporània”, diu amb sentit de l’humor la compositora barcelonina.

A Je suis narcissiste, el llenguatge musical de García-Tomás, que ja és imaginatiu de mena, s’eixampla en una partitura afavorida per la comicitat d’un llibret sobre el narcisisme que li permet treballar en diferents capes, amb cites més o menys conscients a Puccini, Wagner, el jazz, Gershwin i la música electrònica, a més de la contemporània.

“El món se’n va a la merda i nosaltres ens dediquem a fer selfies”, diu Tornero sintetitzant un model de conducta que han trobat arreu, sobretot “en el món de les arts”, on hi ha “egos fora de control”, segons va explicar la ahir la llibretista al Lliure. Tanmateix, en el llibret va més enllà i es pregunta també què passa amb un narcisista que treballa en un entorn aparentment poc narcisista com una funerària. Això sí, sempre amb humor, un to que contrasta amb el més dramàtic de disPLACE (2015), l’òpera sobre els desnonaments en què també van fer tàndem García-Tomás i Tornero.

El fil argumental de Je suis narcissiste s’estira a partir de la història de la Clotilde, que decideix anar a un psiquiatre més aviat excèntric. El propòsit d’ella és comprendre per què no fa altra cosa que topar amb personatges amb egos fora mida. En escena, Marta Pazos ha dissenyat un espai “molt net perquè aflorin molt la música i la importància del text”, i ha proposat dos marcs temporals: “La consulta del psiquiatre és el present, i els flash-backs passen al cap de la Clotilde. “M’interessava molt el tema, el context dels anys 50, les comèdies de Doris Day i Rock Hudson i el telèfon com a element fonamental. I tot d’una em van arribar flaixos sobre el color. No volia res realista, sinó que fos com un còmic de Moebius però ambientat als anys 50 i a ritme de comèdia romàntica”, explica Pazos. Per això els cantants van vestits, i pintats, amb color plans. “Els vaig assegurar que no moririen d’asfíxia cutània”, afegeix. Els cantants que han acceptat el repte són Elena Copons, María Hinojosa, Toni Marsol i Joan Ribalta. I Vinicius Kattah dirigirà una quinzena de músics de l’Orquestra Simfònica Camera Musicae, amb Joel Bardolet com a concertino.

L’òpera forma part de la celebració del 25è aniversari d’Òpera de Butxaca i Nova Creació, i coincidint amb les funcions al Lliure hi haurà unes jornades professionals sobre òpera i dona a la seu de la SGAE a Catalunya, a Barcelona.