Òperes al compàs de les noves tecnologies

BarcelonaFrancesc Aleu, el flamant director de la Turandot del 20è aniversari de la reobertura del Liceu, va començar a construir “instal·lacions interactives mecàniques”, com diu ell mateix, quan encara es treballava “amb diapositives” i el vídeo estava a les beceroles. Va participar en el debut operístic de La Fura dels Baus amb L’Atlàntida el 1996 i al llarg dels anys ha explorat, amb les seves col·laboracions amb la companyia, les possibilitats de les noves tecnologies en el camp de l’òpera. Fins a arribar a un muntatge de Turandot en el qual la tecnologia té un paper molt destacat en l’escenografia i el vestuari i, alhora, està ambientat en un món virtual. “Aquest espectacle, a més de ser tecnològic, ho sembla -explica Aleu-. N’hi ha d’altres que ho són al mateix nivell i no vols que ho semblin, com el Frankestein dirigit per Àlex Ollé que vam estrenar al març a Brussel·les”.

L’òpera està a l’avantguarda de la recerca en les arts escèniques per la necessitat d’innovar i portar al segleXXI els títols del repertori, un afany que es pot desenvolupar gràcies als pressupostos i les instal·lacions del teatre. L’element més innovador de Turandot és l’ús de dos robots col·laboratius que mouen focus i fan un ball de banderes, entre altres tasques, i també crida l’atenció el vídeo en temps real i els vestits dels tres ministres, Ping, Pang i Pong. Un altre element sorprenent és la corona de leds de Turandot, els colors de la qual canvien segons el volum del cant gràcies a una aplicació, mentre que el seu vestit també porta un sistema d’il·luminació led. Malgrat que la tecnologia s’ha convertit en una eina quotidiana, Franc Aleu assegura que a Turandot ha fet “un pas més” en el seu ús, i no només l’ha fet servir a la vista del públic: “Tenia tota l’escenografia generada en realitat virtual 3D i podia aplicar-hi tot el sistema de llums. Així els cantants ja hi podien estar amb les ulleres de realitat virtual i veure com seria l’escena del Nessun dorma, per exemple, abans de tenir l’escenografia muntada”.

De l’art electrònic a l’escenari

Després que finalitzin les funcions de Turandot, el 4 de desembre, el Liceu mostrarà diverses obres de l’artista nord-americà Bill Viola que tornen a parlar de la relació de l’òpera amb les noves tecnologies, perquè són vídeos d’alta definició i perquè tenen l’origen en una producció de Tristany i Isolda estrenada a l’Òpera de la Bastilla el 2005. Precisament el paper dels artistes pioners de l’art electrònic i la perfomance també va contribuir a fer que els compositors i els escenògrafs fessin servir els ginys tecnològics: “Moltes obres pioneres de l’art electrònic estaven adscrites a la perfomance, com Good morning Mr. Orwell, de Nam June Paik”, afirma la periodista cultural i membre del comitè d’adquisicions de la col·lecció Beep d’art electrònic, Roberta Bosco. Aquesta obra, feta el 1984, està considerada la primera instal·lació via satèl·lit. Va incloure la connexió dels estudis de la WNET TV a Nova York i el Centre Georges Pompidou, i la realització d’un programa en el qual van participar grans artistes, coreògrafs, músics i poetes com ara Laurie Anderson, John Cage, Merce Cunningham, Joseph Beuys, Philip Glass i Allen Ginsberg.

Good morning Mr. Orwell està al punt mig de com els artistes van explorar les possibilitats que els oferia la tecnologia: “La base de les noves tecnologies en les arts escèniques es posen des de finals dels anys 60 fins a principis dels anys 80, i les noves tecnologies entren de ple als anys90, un fet que aquí es reflecteix precisament amb creadors com ara Marcel·lí Antúnez i La Fura dels Baus. La Turandot de Francesc Aleu és gairebé un manifest de l’ús de les tecnologies en l’àmbit creatiu”, diu Bosco.

Una òpera per a un holograma

La tecnologia dona la possibilitat de crear imatges infinites, com es va poder veure també al Liceu amb La flauta màgica dirigida per Barrie Kosky i Suzanne Andrade, evocadora del món de Buster Keaton. Un altre muntatge que va explotar àmpliament les possibilitats de la tecnologia va ser La pietra del paragone, de Rossini, dirigida per Giorgio Barberio Corsetti al Teatro Regio di Parma, perquè combinava gravacions de càmeres en directe, maquetes, objectes i l’ús de croma.

Tot i així, els creadors de tots els muntatges esmentats no es van capbussar del tot en el món virtual, com passa a The end, del compositor japonès Keiichiro Shibuya, una obra que es va poder veure a L’Auditori dins la programació de músiques modernes.Com expliquen Imma Garcia i el crític Xavier Cester al blog de cultura digital del departament de Cultura, The end és la primera òpera per a un holograma, la diva japonesa Hatsune Miku, i es va fer servir el programa Vocaloid, desenvolupat a partir d’un projecte del Grup de Recerca en Tecnologia Musical de la UPF. “Les noves tecnologies donen més oportunitats d’experimentar amb els cantants”, afirma l’arquitecte i escenògraf nord-americà Alexander L.B. McCargar. “No crec que nous instruments substitueixin els cantants -afegeix-, però sí que la seva relació amb el procés de creació i l’experimentació amb els nous mitjans i la tecnologia creixerà i evolucionarà. Crec que els compositors i els cantants experimentaran més des del començament”.

Per eixamplar els horitzons de la seva feina, McCargar va participar en un taller amb el compositor holandès Michel van der Aa, l’autor de la primera òpera 3D del món, Sunken garden, que combina música electrònica, música acústica, audiovisuals 2D i 3D, cantants en viu i uns altres personatges enregistrats prèviament i projectats en una pantalla. “La creació d’una òpera pot començar amb un procés col·laboratiu més ampli. Històricament el compositor feia una òpera i la llançava, i al taller vam explorar com treballar junts des del començament”, explica McCargar, que també està interessant en com es poden fer servir els espais per crear sons.

“Especialment en el món de les arts en viu estan caient moltes barreres -explica McCargar-. Cada vegada hi ha més artistes involucrats en la creació d’òperes, i es mouen amb més fluïdesa al marge de tenir formació d’escenògrafs, director o dissenyador de vestuari, com l’escenografia i els vestits que el pintor Neo Rauch va dissenyar per al Lohengrin del passat festival de Bayreuth”.

Per a Alexander L.B. McCargar, els grans teatres d’òpera nord-americans com l’Òpera del Metropolitan són més conservadors que els europeus, i sí que troba un afany experimental en espais més petits. També creu que no és fàcil introduir les noves tecnologies en el repertori, en el sentit que cal aconseguir que formin part de la “coreografia” del muntatge i que no siguin un accessori. Precisament una directora nord-americana, Elkhanah Pulitzer, és la responsable de l’òpera Prisoner of the state,de David Lang, que arribarà a Barcelona al juliol de la mà de L’Auditori.