Una oportunitat per a la Catalunya plural

Quan les societats viuen situacions complexes és raonable pensar en aprofitar totes les oportunitats possible per fer-les avançar. A Catalunya, en els darrers anys, s’han viscut massa moments històrics, i no m’agradaria caure en el mateix parany qualificant el que ara vivim, però crec que transitem cap a una nova situació política que hauria de permetre superar el maniqueisme, dialogar i començar a tancar algunes de les ferides obertes al llarg del Procés.

La política és l’art del possible i no es mou per regles immutables. Les eleccions generals del novembre han obert una finestra d’oportunitat per la necessitat del PSOE de Pedro Sánchez de formar govern de coalició amb Unides Podem i comptar amb ERC per a la investidura i els pressupostos. Aquesta oportunitat interpel·la a tothom i posa Catalunya i els catalans en el focus informatiu. Però ¿per continuar parlant només d’una improbable amnistia i una encara més difícil autodeterminació? ¿O per encarar el futur de manera diferent i raonable, tot i saber que caldrà trobar sortides a la situació dels líders condemnats a penes de presó? ¿És el llistat de Pedro Sánchez o les reclamacions de Quim Torra en la reunió dels presidents el preludi d’una taula de diàleg?

Crec que el balanç del llarg període processista no és satisfactori per al conjunt de la societat catalana, les institucions, l’economia, la reputació de Catalunya a Espanya i Europa. És cert que les enquestes reflecteixen un important suport social a l’independentisme, però també signes de cansament i de creixent escepticisme sobre la viabilitat de la independència màgica, units a la percepció que s’han esmerçat massa energies en el contenciós amb l’Estat. El conjunt de fets del 2017, prou coneguts, s’han acabat substanciant en una dura sentència contra els líders empresonats, cosa que afegeix un nou patiment a una crua realitat: ni l’independentisme estava preparat per anar més enllà d’una república fictícia, ni el govern espanyol del PP va tenir coratge per afrontar el problema fora de la justícia i l’ordre públic.

Goso dir que avui la qüestió de fons no es planteja en termes d’“independència sí, independència no”, sinó en com crear les condicions necessàries per encarrilar el present i el futur de Catalunya, en com articular una societat més forta i més justa, més cohesionada, capaç d’afrontar els grans reptes del segle XXI. Mentre continuem parlant del gran tema de sempre, es produeix l’explosió a la petroquímica de Tarragona, la devastadora tempesta Gloria que malmet el litoral o l’epidèmia de coronavirus que ha comportat cancel·lar un esdeveniment tan important per a Catalunya com és el Mobile World Congress. Són febleses i amenaces que no són exclusives de Catalunya, però subratllen que ens trobem molt allunyats dels problemes reals.

Des de la centralitat, tal com l’entén el catalanisme transversal, caldria, al meu parer, reforçar la capacitat col·lectiva de Catalunya i millorar les condicions de vida de les persones amb una actuació política intel·ligent que s’acabi traduint en més i millor autogovern i en el reconeixement, sense reserves, de la realitat nacional catalana (llengua, cultura, dret civil), però apuntant també a la diversitat i a la vocació cosmopolita del país. Cal contemplar Catalunya en la seva totalitat i no de manera parcial, com cal, naturalment, millorar el finançament, peça clau de l’encaix de Catalunya, del funcionament de l’estat del benestar i de les infraestructures.

Un govern de la Generalitat sense rumb ha anat acumulant massa oblits. És urgent actuar en qüestions clau com ara la igualtat i la inclusió, la precarietat social i laboral, la indústria i l’economia del segle XXI, el canvi climàtic, la sanitat, l’educació de qualitat, i cal dir a la vegada que per a Catalunya es necessari i convenient el compromís amb la governabilitat d’Espanya, que s’ha d’apostar per l’Espanya plural i diversa, per una presència activa a Europa, jugant també a fons la carta de Barcelona. No tot depèn dels pressupostos; la voluntat política és fonamental.

Si les properes eleccions es plantegen només en termes identitaris i de confrontació entre Catalunya (o una part de Catalunya) i Espanya, perdrem l’oportunitat d’avançar com a col·lectivitat, com un sol poble plural i desacomplexat. L’independentisme ha de reconèixer errors comesos que no es poden tornar a repetir i s’ha de comprometre en una nova etapa de governança a retornar al Parlament la seva funció d’espai de trobada i de diàleg de la Catalunya plural.