Una oportunitat desaprofitada

‘Alba (o el jardí de les delícies)’

TNC SALA PETITA | 29 DE NOVEMBRE

29 DE NOVEMBREMarc Artigau ha destacat per les dramatúrgies de grans espectacles com L’orfe del clan dels Zhao, dirigida per Oriol Broggi; el musical El Petit Príncep, d’Àngel Llàcer i Manu Guix, o el Molt soroll per no res també d’Angel Llàcer. L’estrena a la Sala Petita del TNC era sens dubte una oportunitat per valorar la seva obra dramàtica, fins ara força premiada i amb algun text destacable com Aquellos días azules. I al nostre entendre l’ha desaprofitat amb un text anodí mancat de teatralitat. Un text que inexplicablement va guanyar el premi Quim Masó i en el qual ves a saber què hi va veure l’entenimentat i prestigiós director de la Sala Atrium, Raimon Molins.

Artigau volia parlar de la memòria, la solitud de la vellesa i un futur possible en què els robots seran quasi humans, amb tot el que això pot significar. Però no se’n surt perquè l’obra és més literària que teatral, amb uns personatges tan absents d’ànima com l’actriu robot que els acompanya i perquè la relació amb el quadre del Bosch del títol resulta pretensiosa.

L’Alba, una dona de 60 anys experta en art que fa conferències sobre el quadre El jardí de les delícies, ha comprat una robot perquè preservi la seva memòria i en conseqüència li ha explicat tota la seva vida i els seus records. La robot, J, és una rèplica d’ella quan era jove. O així ho veu el vell amant de joventut a qui vol convèncer perquè es compri un acompanyant. Però l’home, que busca un retrobament menys artificial, sent el rebuig que la robòtica anomena vall inquietant, que es manifesta quan les màquines són massa humanes.

Sobre unes qüestions molt semblants i amb una exposició modèlica ens va instruir i fins i tot delectar no fa ni deu dies Stefan Kaegi a Temporada Alta amb Uncanny Valley, on el robot era autèntic per molt que s’assemblés a l’original de l’escriptor alemany Thomas Melle.