Orgull contra el pessimisme

BarcelonaEn l’última setmana el Barça s’ha despenjat de la lluita per la Lliga i s’ha complicat encara més el trajecte a la Champions, amb una imatge tan descoratjadora que, avui, pensar en títols és utòpic i contraproduent. Ja no és només que no jugui bé i que no guanyi, sinó que continua atrapat en l’espiral derrotista de les últimes temporades.

Tot i que l’equip exhibeix una evident falta d’idees col·lectives, és massa fàcil assenyalar Koeman, per bé que no hagi aconseguit progressos en aquest apartat prop de l’equador del curs. Tot i la tossuderia de l’holandès de buidar el mig del camp per acumular davanters, quan l’equip s’ha encallat amb Valverde, Setién i ara també amb ell, no pot ser que la causa del bloqueig sigui patrimoni exclusiu de la banqueta.

Crec fermament que les solucions les trobarem en la pilota i no pas en exercicis de psicologia barata, i que és probable que, jugant millor a futbol i veient-se més guapo, l’equip recuperarà part de l’autoestima perduda. Però si quatre mesos després del 2-8 som allà mateix, si un any i mig després encara som a Liverpool, és evident que les causes són més profundes que el 4-2-3-1. O que foragitar Suárez.

És desesperant comprovar que el Barça no desprèn autoritat ni davant el Cadis i, sobretot, que és incapaç de refer-se davant el més mínim contratemps. Com va dir Koeman, surten al camp amb por i fan regals inversemblants.

Mirant el partit contra la Juve se’m va acudir que l’exponent més clar del Barça capcot és Lenglet. El francès era un central gairebé mai excel·lent però molt sovint notable que ara, sobretot des que no té Piqué al costat, naufraga i no sembla més expert que Araújo o Mingueza. ¿S’ha oblidat de com es juga a futbol o és que n’ha perdut les ganes? Però és que no és l’únic: ¿és De Jong el germà bessó del que ens va enamorar a l’Ajax? Per què Griezmann i Coutinho semblen abonats a la malenconia des que van fitxar pel Barça?

Com que no crec en els miracles, ni veig probable que l’escenari canviï d’un dia per l’altre, el primer i el mínim exigible és apel·lar a la vergonya d’uns futbolistes que ja no són els millors del món però que continuen sent millors del que semblen.

Altrament, la temporada se’ns farà encara més eterna del que prevèiem, i l’objectiu baixarà a garantir una plaça entre els quatre primers de la Lliga. L’únic motiu per a l’esperança que se m’acut no passa de ser una suposició optimista: és difícil que l’equip estigui pitjor del que està. Però la reacció no caurà del cel: caldrà una mica d’orgull.