L’orgull de tenir el millor jugador de la Lliga
Hi ha molts aficionats al futbol que confonen els èxits i mèrits del seu club i dels seus jugadors amb mèrits i èxits personals. És un signe evident d’estupidesa humana. Que el teu equip guanyi provoca alegria, i que guanyi un partit important o un campionat (o un ascens) et pot fer feliç, molt feliç. Però en cap cas et fa millor. Ni els èxits de l’equip et fan millor ni els fracassos pitjor. Bàsicament perquè no jugues. Encara em sembla més grotesca una variant d’aquest equívoc: la que et fa partícip del mèrit de tenir els millors jugadors o, fins i tot, del talent d’aquests jugadors. En general, el teu equip guanya perquè té el millor equip. I té el millor equip perquè té els millors jugadors. I té els millors jugadors perquè té més diners. I en molts casos, l’amor per aquest club serà més conseqüència que no pas causa d’aquests èxits.
Tot això ho pensava quan patia l’arrogància i la prepotència característica de molts seguidors del Barcelona i del Reial Madrid. Però ho segueixo pensant ara que el meu club s’ha convertit, tristament, en els intercanviables Barcelona o Madrid (en el Zipi o en el Zape, que diria l’enyorat Carles Canut) de la Segona Divisió. Comparo les alineacions de l’Espanyol amb les dels seus contrincants i els meus sentiments oscil·len entre la tranquil·litat -guanyarem perquè tenim millors jugadors- i la por -mira que si ni així guanyem...-. Però la il·lusió i l’alegria per les victòries no tenen res a veure amb l’orgull.
Si féssim un rànquing dels vint millors jugadors de Segona, segurament prop de la meitat serien de l’Espanyol. I goso dir que el millor de tots és Raúl de Tomás. Un gran jugador de futbol que hem de valorar com a tal. No es tracta de triar marit, gendre o amic. El valorem pels seus gols i per la contribució a l’equip. I si és coherent amb les seves paraules (sinceres o no) d’ahir sobre les ganes i el compromís, el percentatge de possibilitats d’ascens és encara més gran.
L’Espanyol ha de pujar perquè té un gran equip. Si ho acaba fent, l’obligació i la superioritat no ens traurà ni una gota d’alegria. Els aficionats serem més feliços. Però res d’això tindrà a veure amb les nostres virtuts. Tot el contrari: si alguna cosa ens ha fet millors ha sigut la derrota, i si algun motiu d’orgull tenim és l’esportivitat i la dignitat amb què hem portat el descens als inferns.
