Quin paper podria interpretar Oriol Junqueras al cine?

BarcelonaGuanyadora del gran premi del jurat a Cannes, De déus i homes és un film colpidor sobre l’assumpció del propi destí. Una comunitat de monjos cristians a l’Atlas algerià ajuda al desenvolupament de la població musulmana. Però els fonamentalistes amenacen els frares i els exigeixen que se’n vagin. Què fan? Alguns creuen que el més assenyat, davant l’amenaça, és retirar-se. D’altres creuen que el seu compromís amb la comunitat els obliga a tirar endavant cap a una mort segura.

A l’Espanya democràtica, esclar, no maten ningú per les seves idees: només els empresonen amb els delinqüents comuns. I és per això que, salvant les distàncies, el creient Junqueras podria assumir sense gaires problemes el paper del monjo Christophe, que al principi dubta sobre la conveniència d’immolar-se però acaba assumint el gest. El to salmòdic ja el té. La serenitat cristiana, també. I alguna nit d’insomni devia patir, avaluant els riscos i els sacrificis personals que comportava fer costat a l’abat Puigdemont i no deixar-lo cremar tot sol. Algunes de les reunions de la confraria de la pel·lícula -marcades per la fe, però també pel dubte- podrien passar per reunions del consell executiu. Hi ha un dels monjos, per cert, que a última hora aprofita una nit per escapar-se. Però el film no aclareix si era el que s’encarregava de les accions ecumèniques d’Empresa i Coneixement.

Cap al final de l’obra, els religiosos s’encomanen al Senyor. ¿De debò pensa abandonar aquells homes justos? De fet, la pel·lícula és, en essència, una gran reflexió sobre el mutisme de Déu. Els missioners preguen amb totes les forces, s’agafen de les mans i miren al cel. Però, com era previsible, Déu respon amb el seu silenci administratiu habitual. Ja se sap que el problema dels monjos és un afer terrenal... intern.