Oriol Maspons al MNAC: Tot el potencial del fotògraf

BarcelonaLa mort del fotògraf Oriol Maspons l’agost del 2013 va provocar una allau de reaccions: col·legues, estudiosos i amics van recordar el seu caràcter obert, el seu sentit de l’humor i la versatilitat de la seva obra. Tot i que eren moments difícils, la fotògrafa Colita va anar més enllà del record afectuós i va criticar que Maspons no hagués rebut el Premio Nacional de fotografia. Aleshores feia dos anys que Maspons havia fet un gran dipòsit al Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC), amb la intervenció del seu amic David Balsells, el fundador de la col·lecció de fotografia del museu. Sis anys després, a partir d’avui, el museu per fi fa el reconeixement degut a Maspons i a la seva generositat -i de pas un bon regal al públic- amb una mostra monumental: Oriol Maspons, la fotografia útil / 1949-1995. La mostra inclou 530 de les seves més de 7.000 fotografies i uns 270 documents per treure a la llum tot el potencial de l’autor més enllà d’imatges tan icòniques com la del primer biquini de l’Estat, feta a Eivissa als anys 50; el cartell de Boccaccio protagonitzat per Teresa Gimpera, evocador de la Gauche Divine, i la portada d’Últimas tardes con Teresa. La imatge que obre l’exposició és un altre reconeixement: el retrat més conegut dels que Maspons va fer a la dissenyadora Elsa Peretti evoca la dona que va finançar a través de la seva fundació la digitalització de l’arxiu i més endavant l’adquisició de 200 fotografies.

Oriol Maspons només va fer una advertència al director del MNAC, Pepe Serra, quan van començar a parlar de l’exposició, tal com recordava ahir el mateix Serra: “No em feu la putada de presentar-me com un senyor que anava pel carrer fent fotografies, perquè jo faig fotografies per encàrrec, faig fotografies útils”. “Amb aquesta exposició es pot veure que és un dels grans fotògrafs de la segona meitat del segle XX a Espanya, d’una talla immensa, cosa que ja s’intuïa abans”, subratlla el director. Per això l’exposició es titula Oriol Maspons, la fotografia útil, i per això la comissària, Cristina Zelich, ha dividit el recorregut en els diferents vessants de Maspons com a fotògraf comercial i reporter, i també a través de projectes com el llibre d’Alexandre Cirici Pellicer Barcelona pam a pam, les portades per a Biblioteca Breve i el fotollibre La caza de la perdiz roja.

Sorpreses primerenques

Les troballes comencen fins i tot abans que Maspons es professionalitzés: al començament del recorregut hi ha una de les primeres sorpreses, com algunes fotografies de l’àlbum familiar on ja apuntava maneres, amb una sensibilitat pels contrallums i per capturar petits detalls pels carrers de Barcelona. Una altra sorpresa són els anuncis de Lavanda Puig, perquè es pot veure el retrat de Maspons de la protagonista al costat de l’anunci acabat.

Oriol Maspons es va adonar molt aviat de la seva vocació de fotògraf col·laboratiu: “Llegint entrevistes em vaig adonar que el que era important per a ell era el concepte de fotografia útil, o fotografia aplicada”, afirma Cristina Zelich. “Malgrat que va tenir una primera etapa de fotògraf aficionat dins l’entusiasme de l’Agrupació Fotogràfica de Catalunya -afegeix la comissària-, molt aviat s’adona que els objectius de l’entitat [de la qual va ser expulsat l’any 1958 després de criticar-la en un article titulat “Salonismo”] no tenen res a veure amb la seva forma d’entendre la fotografia. És cert que va participar en concursos, però molt aviat es planteja la dicotomia del que és la fotografia artística i la fotografia aplicada a la il·lustració, a les portades de discos i als reportatges, que ell defensa”.

Una altra de les troballes és un reportatge fotogràfic inèdit que Maspons va realitzar a Cuba l’any 1967, on se celebrava el Saló de Maig conjuntament amb París. Les fotografies havien de veure la llum en un altre fotollibre amb un text de José Agustín Goytisolo; com que no li va agradar el text, Maspons va deixar les fotografies al calaix.

Objectiu: arribar a ser publicat

També crida l’atenció un reportatge aparegut a La Gaceta Ilustrada que plantejava si els combats de lluita lliure a Barcelona eren un muntatge, i un altre sobre els estralls de la riuada del 1962 al Vallès. “Li agradava veure la seva obra publicada. El seu objectiu era que sortís publicada i que fos difosa; això li agradava fins i tot més que fer una fotografia”, diu el fill del fotògraf, Àlex Maspons. El vessant social de la trajectòria de Maspons també apareix en dos reportatges del 1972: per documentar el terratrèmol que havia assolat Managua, per encàrrec de Creu Roja Internacional, i l’apartheid a Sud-àfrica.

Després de veure l’exposició, la mirada de Maspons, que va viure una etapa associat a Julio Ubiña, es pot definir amb més matisos: “Sabia utilitzar el mitjà de la fotografia i entenia perfectament com fer-ho segons la finalitat de l’encàrrec. Quan era més lliure, com el reportatge de Cuba, les fotografies i reportatges reflecteixen que era una persona molt inquieta, molt curiosa i a qui li agradava estar en contacte amb la gent i conèixer gent nova”, diu Zelich. “Un altre tema és l’amor i l’admiració que tenia per les dones -afegeix-. L’Oriol va estar influenciat per les imatges de les dones de l’època, com Twiggy, perquè va estar molt en contacte amb la fotografia que es feia a fora i la va aplicar a la seva manera de fotografiar les dones. Cada vegada les va fer més com unes nines sense personalitat que servien per vendre un producte”.

Per a Maspons la fotografia havia de ser “notària de la seva època”, com diu Zelich, i deixava de tenir interès pels seus treballs després de realitzar-los. “No donava cap valor a l’arxiu, li era una molèstia”, explica Àlex Maspons. Oriol Maspons, la fotografia útil / 1949-1995 compta amb el patrocini d’Agrolimen i ha costat 215.000 euros. Estarà oberta fins al 12 de gener del 2020.