‘Orsini’ dinamita el confort burgès al Teatre Nacional
L'acció passa un segle després de la bomba al Liceu, en un casament
BarcelonaEl 7 de novembre del 1893 un atemptat amb una bomba Orsini al Gran Teatre del Liceu va deixar 20 morts i més de 20 ferits en l’estrena de l’òpera Guillem Tell, de Rossini. La imatge de Guillem Tell que ha passat a la història és la de l’heroi que s’enfronta a l’opressor quan aquest l’obliga a encertar amb una fletxa la poma que posa al cap del seu fill.
És paradoxal que la burgesia de finals del XIX se sentís identificada amb aquell heroi romàntic i que alhora l’anarquista que va tirar la bomba al Liceu els veiés a ells com a símbol dels opressors de la classe obrera. El dramaturg Aleix Aguilà parteix d’aquesta dissociació per parlar a Orsini dels relats que ens fabriquem per justificar-nos la vida, i també els relats que fabrica el teatre i que només alimenten la pròpia visió del món. “El relat no els deixa veure la realitat -afirma Aguilà-. La bomba Orsini és com un crit perquè l’opressor vegi l’oprimit”. És una bomba a la bombolla de classe.
La Companyia Solitària -formada per Aguilà i els actors Júlia Barceló, Pol López i Pau Vinyals- s’estrena al Teatre Nacional del 2 al 26 de maig amb Orsini, un espectacle dirigit per Xicu Masó al qual hi sumen per a l’ocasió l’actriu Míriam Alamany. Amb peus de plom, per no desvelar gaires trams de l’argument, revelen que l’acció passa un segle després de la bomba al Liceu, en un casament on s’asseuen a la mateixa taula els “ sueltos ”, com diu Masó: “Un pagès, una actriu coneguda i un noi més jove que va amb esmòquing i ningú sap qui és”. Ells i la cambrera són els protagonistes d’una situació paral·lela a la del Liceu quan troben una bomba Orsini mig soterrada al jardí.
Una obra futurista i d’arrel
Pol López situa l’obra en un espai estrany i inèdit en la ficció, “entre Black Mirror i La memòria dels Cargols ”. “És un text molt especial i alhora molt popular”, assegura l’actor. La trama té lloc en un casament perquè és la gran obra de teatre que assumim viure a la vida real: “És una construcció del fet romàntic. Els nuvis porten un any preparant un dia i els convidats volen protegir la fantasia dels nuvis. En aquest casament passaran coses i intentaran que els nuvis no ho vegin”, revela Aguilà. Xicu Masó diu que passen coses en clau “d’acció i reacció”. “Tots necessitem relats a nivell individual i col·lectiu. Les identitats no deixen de ser relats”, afirma Aguilà. I a tall d’exemple, afegeix: “No és que Déu ens hagi creat a nosaltres, és que nosaltres hem creat el relat de Déu”. Així, Orsini és “una obra sobre la identitat i la violència, i com la violència vol ressaltar identitats”, continua. Aquesta preocupació per fabricar relats que no permeten veure l’altre és una constant en les obres i adaptacions d’Aguilà amb la Companyia Solitària, per a qui ha escrit versions de Hedda Gabbler i Terra Baixa, i obres com Bolxevics. “Està molt bé tenir un relat, perquè et dona un rol. Els 62 milions de votants de Trump estan convençuts del seu relat”, diu.
Una de les reflexions que també planteja Aguilà a Orsini tracta sobre el teatre burgès i quina aportació fa a la societat. ¿Però que hi ha un teatre no burgès als circuits comercials? “El teatre no burgès seria el que et posa la realitat a la cara, el que fa que vegis el que no vols veure, el que et trenca, et qüestiona. El que no té un relat tancat. Massa vegades es vol construir la realitat a partir del relat, i no al revés”, apunta.