A l’Òscar li va la marxa
¿És que tot el que estava succeint no li semblava increïble a l’Òscar Ideesnoires? Doncs d’una banda sí i de l’altra no. I això que l’Òscar no era gaire de bandes, ni de bàndols, ni dels seus derivats com els bandits i els bandolers. L’única banda que l’Òscar sentia propera era La Banda Trapera del Río, ja que aquest grapat de paios que havien pujat al damunt d’un ampli perquè no els ofegués el fang van compondre la banda sonora de la seva joventut. Però ara aquest barceloní de llegir en paper i creuar els semàfors de vianants quan no venien els cotxes, i no quan ho deia el llum, s’adonava que si a la seva vida hi havia hagut bandes de veritat, aquestes eren les bandes sonores. El seu cor estava migpartit entre Nino Rota i Ennio Morricone de la mateixa manera que el tenia esqueixat com un bacallà entre Vivaldi i la tarantel·la, o entre Cesare Pavese i Emilio Salgari. No és que la cultura de l’Òscar fos italianitzant (la fan de Raffaella Carrà era la Lleona, ell per generació es considerava el que deien un passota, que traduït al seu italià es pronunciava un Pasolini). Dir La Banda Trapera del Río era per a ell el mateix que dir els blocs de la seva mare, allà a Cornellà. Ja feia molt de temps que el barri s’anomenava Sant Ildefons, però quan l’Òscar s’hi va criar tothom li deia a aquell lloc Ciudad Satélite. Aquest nom l’engrescava més que cap altre, no tan sols perquè li feia creure que vivia a cavall de l’Sputnik o de l’Sky Lab, sinó, per damunt de tot això, perquè llavors eren els dies que es va posar de moda la cançó Satellite of love, de Lou Reed, i en aquestes dues paraules s’hi trobava concentrat tot el que estimava.
Amb semblants cabòries s’havia enfilat l’Òscar Ideesnoires quan va sentir un entendridor sospir que el va fer tornar a tocar de peus a terra. “¿Que et fa mal alguna cosa?”, li va dir preocupat el senyor Bonastre al veí sense cap. Ara va ser un gemec perllongadíssim el que va proferir aquest veí i, eixugant-se les llàgrimes i xarrupant-se els mocs, va deixar anar a tothom que l’escoltava: “No, no, mercès. Estic bé, només que m’he recordat de sobte de la dona planta i de l’home de guix”.
