BarcelonaSi en Raimon venia d’un silenci antic i molt llarg, el que hi havia a la fi del carrer Mallorca (molt abans, aquest tram es deia carrer de Núria) era un silenci nou i tirant a etern. L’eternitat no necessita ser llarga, en una espurna pot manifestar-se eternament. I què és el que feia l’Òscar Ideesnoires al bell mig del carrer quan hauria d’estar confinat a casa? Res, no feia res, com mai no havia fet res més que mirar bocabadat les coses que passen.
Davant els seus ulls grisos com la pluja àcida, tot es mostrava tancat i barrat. Tot és sinònim de bars. I el primer que havia abaixat la persiana en aquella zona, abans que qualsevol altre, era el bar Núria, que es deia encara com l’antic carrer. Hi ha una arqueologia secreta als rètols de les ciutats que contínuament ens explica d’on venim. Ja feia anys que aquest bar el portava una família de xinesos, i d’ençà que es va declarar la pandèmia els negocis dels xinesos de Barcelona van plegar a l’uníson per una temporada. ¿Ho feien per solidaritat, prudència o espant? Doncs per aquests mateixos tres motius l’Òscar sentia que havia de fer alguna cosa pels seus (els seus familiars, els seus amics, els seus veïns i els seus records), i és per aquesta raó que va sortir de casa a veure què passava.
Així es va trobar amb la Llum Palomeque, que era infermera. “Llum, els treballadors i treballadores de la sanitat sou el millor del món! No tinc paraules per agrair-te tota la vostra abnegació. Però ara deixa’m que et faci una abraçada ben forta”. Vist i no vist, la Llum va girar cua al crit de “ Quita, quita, poca-solta”. Això va deixar l’Òscar espaterrat. Però també va admetre que, si bé podem allotjar sentiments nets, els nostres cossos poden no estar-ho tant. ¿Ho havia estat tota la vida, l’Òscar, un cos estrany, un tipus amb un abric granat supurant perill? ¿O s’havia tornat així amb l’epidèmia? Aquest era un coronavirus que atacava les vies respiratòries, i és per això que l’Òscar va tenir por que el món es tornés irrespirable.