L’Òscar Ideesnoires ja portava una bona estona embolicat amb un recull de biografies dels filòsofs cínics, que es diu La secta del perro, quan li va semblar que d’algun racó de la casa sortia un soroll tímid i persistent, així que va deixar a un costat el llibre i es va aixecar intrigat. Era un ric-ric que semblava voler dir-li alguna cosa. Un bruit amb voluntat de senyal. Encativat per la seva lectura de Diògenes, va agafar la llanterna. El feix de llum es projectava com sortit de l’ull del Ciclop dels X-Men, i el ric-ric continuava el seu cant de sirena amagada. Va veure llavors tremolar la foto emmarcada de Mònica Randall, dedicada amb autògraf a un tal Manolo (la va rescatar dels Encants i com que era molt fan de l’actriu va pagar-la sense regateig). Aquell soroll provenia de darrere de la fotografia i la va despenjar amb molta cura. Era la paret que donava al pis del costat. L’Òscar hauria dit que ara mateix allí no hi vivia ningú. Com tants d’altres a la finca, es tractava d’un pis turístic, i el dia que es va declarar l’estat d’alarma havia sentit els seus ocupants sortir a correcuita. Soroll de maletes i crits.
Ara el ric-ric de la paret se sentia ben clar, i va trobar que el so li resultava familiar. Des de criatura l’Òscar havia llegit un munt de cops El comte de Montecristo, en llibre i en tebeo, i també l’havia vist a la tele amb Pepe Martín fent d’Edmond Dantès. Avui ningú se’n recorda, però aquell fulletó televisiu, ple d’exteriors, va enregistrar-se a Barcelona. I aquests dies de pluja, la Barcelona de l’Òscar Ideesnoires, igual que el castell d’If del malaurat comte, semblava una masmorra rellentosa. Però aquesta vegada, el confinament no era una ficció.
Al tenaç ric-ric de la paret, l’Òscar va respondre amb un pac-pac, donant cops amb la seva llanterna de petaca de color verd (la tenia d’haver anat un estiu amb la seva mare al càmping de Gavà La Tortuga Ligera). Qui podria haver-hi al costat? En aquell precís instant va sentir una veu molt feble que li deia: “Òscar, ets tu? Em sents?”