El feminisme postís dels Oscars
BarcelonaL’any passat la gala dels Oscars va aconseguir remuntar un 14% la seva audiència després de quatre anys de caiguda progressiva dels espectadors. L’estratègia: eliminar el presentador de la gala i accelerar-ne el ritme. Enguany, en la 92a edició, han repetit el mètode i les conseqüències: un xou mediocre sustentat en actuacions musicals. El realitzador, diligent però lent. El millor, els muntatges dels nominats mantenint un fil argumental intern. El detall còmic de la nit, el rètol en pantalla de Gisela en l’actuació de les múltiples veus en diferents llengües de la cançó de Frozen. Van retolar l'idioma com a "castilian", mentre que la cantant mexicana va rebre el títol oficial de "spanish". No només Almodóvar i Banderas no van resultar premiats, sinó que l'espanyol va quedar etiquetat com un dialecte menor. La retransmissió de Movistar+ també va ser força freda.
La filosofia de la gala va quedar resumida amb l'arrencada. Primer, l’actuació de Janelle Monáe, una dona negra obrint amb les reivindicacions de gènere, raça i ètnia. Un aparador inicial per curar-se en salut. A continuació, apareixien Steve Martin i Chris Rock per presentar tots els directors (tot homes) nominats. L’elecció de Martin i Rock és la prova de la preocupació per l’audiència. Com a antics amfitrions oficials, Steve Martin sustenta el rècord d’espectadors de les gales dels darrers deu anys i Chris Rock és un dels que també van aconseguir xifres més altes. Dos esquers ideals per a l’audiència, mostrant paritat racial i reclamant “més vagines”.
La direcció de la gala també intenta apel·lar a l’audiència televisiva fent que els presentadors de les nominacions mirin a càmera i no pas a la platea. Brad Pitt va revelar, en el seu agraïment, la limitació de temps per als discursos: 45 segons, que deu ser el llindar de tolerància per suportar sermons avorrits. Joaquin Phoenix va ser l’únic que va intentar aportar una mica de profunditat en la seva arenga. Maya Rudolph i Kristen Wiig van ser les altres grans vencedores de la nit pel seu sentit de l’espectacle a l’hora de presentar les candidatures. Elles també van reclamar més atenció al talent de les dones però el cert és que, en conjunt, l’únic que s’acaba fent evident en aquest espectacle és el feminisme postís del sector. Molta claca del públic a les dones i a algunes arengues i molta estratègia compensatòria a l’hora de fer pujar dalt de l’escenari dones de tota mena d’ètnies i condicions com a tapadora d’un engranatge perfectament masclista. L’aparició de l’actriu Sigourney Weaver rebent les adulacions de Gal Gadot i Brie Larson i el lema “All women are superheroes” va ser una exposició artificial de feminisme Barbie que gairebé t’obligava a anar a dormir.
Potser arribarà un dia, d’aquí molts anys, que la igualtat a la gala dels Oscars serà tan real que les dones podran parlar d’altres coses importants i no d’elles mateixes. Perquè mentre els homes poden donar la seva visió del món, elles han de reivindicar obvietats. I Hollywood se n’aprofita permetent un fals aparador i cap compromís veritable. Reconèixer el talent femení és tenir-lo en compte i premiar-lo i no dissimular fent que les dones protestin davant d'un micròfon. Perquè el resultat, com en la 92a gala dels Oscars, acaba sent un feminisme superflu, efímer i prefabricat.