Els Oscars i les preguntes pendents

A la pel·lícula Mujercitas (2019) de Greta Gerwig el personatge de Jo March (Saoirse Ronan) vol escriure una novel·la sobre les seves germanes trencant els estereotips femenins i les restriccions socials imposades a les dones de la seva època. “Les dones tenen ment, tenen ànima, cor, ambició, talent i bellesa. Estic cansada que la gent digui que l’amor és per a l’única cosa que una dona està feta”. El seu pensament vindria a resumir una part substancial d’una feina important a fer al cinema i l’audiovisual i que Virginia Woolf ja reclamava per a la literatura en els seus assajos: la necessitat de donar espai, reconeixement i rellevància al punt de vista de les dones, a la seva forma d’entendre i estar en el món per segles relegada a una condició de segona categoria, com diria Simone de Beauvoir. En definitiva, assumir la urgència de posar fi a la històrica invisibilització de la mirada femenina en tots els àmbits de la vida.

Mujercitas està nominada a millor pel·lícula en la propera edició dels Oscars de Hollywood, juntament amb vuit films més com Joker de Todd Phillips, El irlandés de Martin Scorsese o Érase una vez en... Hollywood de Quentin Tarantino. El primer que em crida l’atenció del llistat de nominacions en aquesta categoria tan significativa és que Mujercitas és l’única pel·lícula dirigida per una dona i una de les dues del total, juntament amb Historia de un matrimonio de Noah Baumbach, que tenen com a personatge principal també una dona. La dada, malgrat que parcial, és rellevant perquè ens diu quelcom no només de com funciona la indústria del cinema dels Estats Units, sinó també de les preguntes que aquesta indústria sembla no fer als continguts de les seves creacions. Si fem una mirada més a fons a aquestes nou pel·lícules nominades, ens trobem amb l’evidència que pràcticament arreu predomina una representació androcèntrica dels respectius universos de ficció on les dones segueixen tenint un paper bé inexistent, bé circumstancial o accidental, o, el pitjor de tot, simplement instrumental, és a dir, al servei dels personatges masculins als quals acompanyen. Si ens fixem en Joker, per exemple, una de les favorites de la nit amb 11 nominacions, el personatge secundari de la mare és gairebé reduït, amb una crueltat que em resulta feridora, a una de les causes de la malaltia mental del protagonista. Una llàstima, tenint en compte que el potencial dramàtic de la seva història podria ben esdevenir protagonista d’un altre film.

La realitat a què ens enfrontem, doncs, és que els films amb més impacte a escala internacional, que arriben a un nombre més elevat d’espectadors, segueixen alimentant un imaginari esbiaixat, patriarcal i gens inclusiu. La roda d’aquest vell imaginari fa segles que està rodant i amb aquesta roda s’ha normalitzat una forma de representar el món que dona l’esquena a la rica diversitat de la realitat. Què ens cal? Començar a fer-nos preguntes per trencar estereotips, clixés i judicis preconcebuts per revertir la injustícia que comporten. La qüestió és complexa perquè va molt més enllà d’aconseguir que les dones puguin crear amb les mateixes condicions que els homes. Implica que els creadors però també les creadores, així com els agents que sustenten la indústria audiovisual i la cultura, qüestionin la base mateixa de les seves creences, la seva forma de veure i estar en el món, i revisin la naturalesa de les relacions de poder que conformen el teixit social a diferents nivells.

Com fer-ho? A Catalunya, Dones Visuals, l’associació que agrupa les professionals de l’audiovisual del país, ha estat treballant una proposta que té com a objectiu començar a caminar cap a la construcció d’un nou imaginari a partir dels ideals del feminisme. En concret, la iniciativa proposa que s’incorporin persones expertes en perspectiva de gènere a les comissions encarregades d’atorgar les subvencions públiques a la cultura. Un pas fonamental per tal que els projectes comencin a ser interrogats des d’aquest punt de vista abans de fer-se realitat fent despertar una consciència que fins ara ha estat adormida fins i tot per part dels mateixos creadors i creadores. La perspectiva és encoratjadora i dibuixa un horitzó anhelat a dins de la indústria del cinema en què els films que segueixin alimentant l’imaginari del patriarcat puguin ser rebatuts amb contundència per films que creïn un nou imaginari dominat pels valors feministes que volem.