La música i la lletra
TREVA. Mentre milers d’espanyols patriotes desfilaven indignats pels carrers de Madrid, enmig dels brams de la ultradreta vella i nova al Congrés, i malgrat la maldestra i vergonyosa maniobra de la Junta Electoral, la investidura de Pedro Sánchez s’obre camí gràcies a un acord gens fàcil entre el PSOE, Podem i ERC. Un acord que per als republicans presenta riscos importants; però encara més arriscada hauria estat la posició contrària. “La bona notícia -va dir ahir Rufián-és que no podem venir d’una posició pitjor”. Els dirigents d’ERC han llegit bé la situació i, amb la tranquil·litat que els dona la seva cohesió interna, han encaixat la mà d’un partit del 155, malgrat la cridòria -estrident, però fatigosament reiterativa- dels seus detractors.
Més que un pacte, és una treva bilateral. De pactar, s’ha pactat poc, i suposo que ERC pensa que ja hi haurà temps (hi ha per davant una legislatura en què els diputats d’ERC confien ser necessaris en cada votació). Hi ha canvis en el que Rufián anomena música, que vol dir que de les desafinades de Borrell hem passat a l’harmonia coral de Lastra, Calvo i Ábalos; però el PSOE és un expert discjòquei i sempre sap quina cançó complaurà les orelles del seu interlocutor. En Zapatero, d’això, en sabia un niu; parlava de nació catalana amb desimboltura, el 2006 va pactar amb Puigcercós el traspàs de l’aeroport del Prat i, pam, el deep state el va obligar a rectificar. L’escepticisme és, doncs, imperatiu. Només hi ha una taula de diàleg bilateral on es parlarà de tot, amb calendari, terminis i un referèndum si hi ha acord. Res més. I malgrat tot, mig Espanya -potser més de mitja- està escandalitzada, ferida en l’orgull. No hi ha situació que li agradi més.
TORRA. Aquí rau un dels efectes positius de l’acord: el bloc del 155 s’ha esberlat de forma sorollosa. L’autodestrucció de Ciutadans i l’enfolliment del PP per la pressió de Vox han posat el PSOE en mans de Podem a Espanya i, sobretot, fan cada cop més impensable que, a Catalunya, el PSC pugui buscar aliances estratègiques que tinguin com a base l’antiindependentisme. De ben segur que Sánchez hauria preferit, fa un any, un acord amb Albert Rivera. Potser encara ara li sap greu que no prosperés, perquè ara depèn d’una majoria més inestable que serà posada a prova cada dia. De fet ja ho està ara mateix, perquè si a Quim Torra no li deixen suspendre cautelarment la seva inhabilitació, el conflicte està servit. Per no parlar del frau majúscul que suposa que Oriol Junqueras no pugui prendre possessió del seu escó europeu, malgrat la sentència favorable del TJUE. En aquest afer, ERC es pot trobar en una situació incòmoda molt abans del que es pensava. Però els republicans van guanyar les eleccions amb el diàleg per bandera; ara ja tenen l’eina que volien i els toca fer-la servir, encara que només sigui per demostrar que el PSOE i Podem no tenen cap voluntat de resoldre el conflicte polític.
Un altre aspecte favorable de l’acord hauria de ser la fi de la repressió i el retorn de presos i exiliats; en aquest tema l’escepticisme també està justificat, però no per això s’hi ha de posar menys l’accent. En primer terme, per una qüestió d’humanitat i de justícia; i en segon terme, perquè la guerra a distància entre Oriol Junqueras i Carles Puigdemont -i de Puigdemont amb una part dels seus-és un obstacle per a la normal relació entre dos partits que, a més del govern i el somni independentista, comparteixen un odi mutu que ens manté a tots lligats a l’octubre del 2017, en lloc de fer-nos avançar cap a solucions de futur.
